Des d’una distància prudent però escassa els dos més menuts criden “Gilipollas”. Darrere meu, encara hem de creuar un parell de carrers, un altre de potser un any més s’afanya caminant de pressa, amenaçador. De la cantonada apareix el tramvia. Nosaltres no teníem angle per veure’l venir però ells si i ho han aprofitat per provocar-lo. Creuen i amb tres passes són a l’andana. La persecució comença. El nostre semàfor es posa en verd i el gran s’espavila per encalçar-los. S’atura indecís a la cruïlla, dos carrils amb cotxes el separen del seu objectiu. Els nens pitgen les botó, s’obren les portes i hi entren. Mentrestant l’altre segueix dubtant, fa temoroses temptatives d’avançar però sense atrevir-s’hi, hi ha el punt just de vehicles per impedir el pas i mantenir el suspens. Al final s’anima, creua de pressa i s’apropa a l’andana. Les portes s’estan tancant. Hi arriba un segon tard. Prem el botó però només pot veure com el comboi es posa en marxa. Des de dins, una cara esclafada contra el vidre es burla d’ell. Fora, el nano aixeca el braç i fa el senyal de càstig: “Mañana vais a ver”. Ara però ningú els treu l’orgull d’haver aconseguit venjar-se, ni que sigui per una vegada, d’aquell que abusa de ser més fort. Com a les millors pel•lícules d’acció i intrigues els indefensos han escapat sans i estalvis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada