Els joves països de l’Amèrica del sud, tot i joves, tenen una bona col•lecció de guerres, a part d’aquelles inevitables per la independència de cadascun d’ells. No comentaré l’estúpida guerra per les illes Malvines que l’Argentina va declarar a Anglaterra, amb desastroses, i previsibles, conseqüències pel primer. Ni de com Bolívia va perdre el seu accés a l’oceà Pacífic perquè Xile li va mossegar aquest pedaç, aïllant-la una mica. Cent anys després encara se’n planyen. Ni tampoc les constants picabaralles entre Xile i Argentina per qui té més terra (erma) de foc. Ni tantes altres. No.
De fet volia parlar de la famosa carretera de la mort que uneix la capital Boliviana, la Paz, amb el poble de Coroico i posteriorment Caranavi, Rurrenabaque i San Buenaventura, el principi de la selva. Aquesta carretera va començar com gairebé sempre, sent un camí de burros, ases i d’altres bèsties portejadores, amb els seus amos, per traginar queviures d’un lloc a l’altre. I la providència d’una guerra contra Paraguay, la guerra del Chaco, va aportar molts presoners. Paraguay venia d’una altra duríssima guerra que durà 6 anys, la de la triple aliança, enfrontant-se a Brasil, Argentina i Uruguay . Una matança que li va fer perdre la meitat de la població masculina en edat de combatre i molt de territori. Bolívia va declarar-la-hi pensant-se que en aquella zona hi havia petroli i aprofitant que aleshores el seu enemic estava clarament afeblit. Tot i amb un exèrcit millor i amb més efectius va acabar, però, perdent-la.
En aquests països tot s’aprofita i els presoners de guerra, mà d’obra més que barata, s’acumulaven. Tenint aquests excedents i la necessitat en augment d’unes millors comunicacions internes, van utilitzar-los com esclaus ( ho devien aprendre dels espanyols ) per construir una carretera per on abans hi passava el camí.
Així que sense mitjans adients i només amb la seva suor, els pobres soldats presos van fer la dificilíssima tasca, que en molts casos es tractava de picar pura pedra, d’eixamplar aquell camí per permetre el pas de carros. Aquesta carretera comença a 4600 metres sobre el nivell del mar i acaba vora els 200, unint l’altiplà amb l’amazònia. La pitjor part són els primers 68 quilòmetres de constant descens, o ascens segons la direcció que prens, que va vorejant el lateral de la muntanya a mesura que avança. En molts trams és tan inclinada que la carretera resultant té una dura paret vertical a la dreta i a l’esquerra un precipici de més de mil metres de desnivell. És justament en aquests precipicis on alguns pobres presos, totalment fatigats, ja sense forces i per tant inútils o que pel mal tracte es revelaven, eren llençats pels capatassos bolivians muntanya avall, escarmentant a la resta que continuaria la immensa obra .
Finalment es va enllestir. Els presos poc s’haurien pensat que amb la seva suor, llàgrimes i sang obtindrien una carretera que resultaria venjar-los al llarg dels anys. La seva tasca ha acabat causant més morts bolivianes que soldats abatuts durant la guerra.
Aquesta carretera, només entre 1993 i 2003 es va endur més de quatre mil vides humanes en accidents. Autobusos plens de gent que queien intentant maniobrar, camions que per culpa de la inèrcia de la càrrega de bestiar que duien, en certes corbes també baixaven per la via ràpida, junt segurament amb una trentena de passatgers extres, motos voladores i furgonetes de frens mal mantinguts així com algun ciclista massa agosarat han estat víctimes del seu treball. Era més d’un accident per setmana, més d’un mort al dia. Cada pocs metres hi ha una creu.
Aquests soldats presos, aquest exèrcit infiltrat a les files enemigues, va acabar fent, malauradament, massa bé la seva feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada