Un buscador

Això és el què sóc, un buscador. Ni d’ors ni de tresors perduts, sinó de feines i pisos, que potser, des d’alguna interpretació poètica potser si que poden ser tresors perduts, perquè xiquets, ja costa ja de trobar-ne.
Tothom s’imagina que quan un busca feina, de temps n’hi sobra, i si, és certament així com hauria de ser, però noi, hi ha dies... Com el d’ahir per exemple. Un es lleva tranquil, havent tornat al llit després de fer l’esmorzar en família (costum de la casa), no hi ha res com aquesta petita becaina de, en general, trenta minuts. Si no has babejat durant la nit, en aquest petit lapse de temps es pot garantir. Doncs, com anava dient, un es lleva després d’aquest sopor post esmorzar, i es dutxa tranquil. Teòricament, fins a les dues no ha de sortir de casa i encara són les nou. Engega l’ordinador i comença a fer trucades als pisos que s’han de visitar demà. contesta algun que altre e-mail i n’escriu de nous. Tot amb certa tranquil•litat i parsimònia, estar clar. Quan sembla que està tot llest decideix, cap els volts de les onze i poc, mirar ofertes de feina a la xarxa. I aleshores truquen d’un dels pisos que estava previst visitar durant la tarda. Que no poden aleshores, que a veure si podem avançar la visita a un quart de dues del migdia. I ja la tenim aquí! Allò que havia de ser una suau peregrinació fins la una del migdia on em disposaria a fer el dinar es converteix en una vertiginosa cursa contra el temps. Que si preparar l’àpat en “tuppers”, que si no puc mirar més ofertes, a veure, una ullada al curs Online que estic seguint? No gaires novetats i amb quinze minuts està enllestit i buf... Ara que hauria de buscar i, sobretot, gaudir dels plaers immensos de la llibertat em veig envoltat d’aquell strés que intentem constantment defugir. Malauradament sempre troba la manera d’assaltar-te.