L'assetjament de la pobresa

D’imatges impactants no se’n paren de veure per televisió, pelis, documentals… però les que més calen són les de la vida real, la qüotidiana realitat que ens envolta.
I d’una imatge és d’allò que volia parlar avui. Us la descric ràpidament: Una dona amb dos criatures llepant-se els dits amb desfici per treure-se’n alguna massa llefiscosa enganxada (exemples: mel, paté...). Fins aquí tot bé, normal. Allò que em va sobtar va ser que tot just acabava de tancar un contenidor de matèria orgànica que deixava enrere!
Pel cap em passaren un seguit d’imatges penoses, de com havien de viure aquella família si havien de recórrer a les escombraries orgàniques per alimentar-se, de la trista vida que havien de sobreviure, de l’ombra del malefici que els havia caigut al damunt i que els assetjava eternament. Em vaig sentir una mica compungit.
I aleshores, gràcies a la meva observació “extraordinària” de l’entorn i a la meva vista de linx, vaig començar a lligar caps. Em vaig adonar que les robes no eren precisament draps, que els nens no estaven esquifits com pelleringues, no se’ls veien les costelles exactament, i que no havia marxat de Sant Just! Tot això junt em va fer-los examinar una mica més detingudament. Allí, a les mans dels infants, hi havia un parell d’entrepans dels quals sobresortia la matèria llardosa que llepava la mare.
Em sentí un punt tontet per no haver-me adonat de la simplicitat de la situació (la mare els acabava de donar l’entrepà i havia tirat les deixalles al contenidor, ja em diràs tu què té d’estrany això) i un somriure, barreja de tranquil•litat i beneiteria, aparegué al meu rostre.
Hauré estat massa temps envoltat de pobresa que ara la veig on no hi és? O és just el contrari, que estem en una bombolla on la pobresa no podem permetre’ns veure-la?