Perquè una cosa es pot veure tant diferent? (I)

Avui TV3, pels volts de les 11 del matí, potser un pèl abans, ha emès un programa titulat “Off the map”. Tractava d’una dona canadenca, d’uns seixanta-i-tants, que viatjava fins a Bolívia a principis d’agost. El programa relatava les seves vivències i com de contenta va quedar d’aquell país que fa ofrenes a la “Pachamama”, per a tenir bones collites.
Em vaig quedar de pedra, no em podia creure que aquella dona hagués visitat, igual que jo i durant les mateixes dates, Bolívia i hagués vist, a priori, el mateix que jo, tot extraient-ne unes conclusions tan diferents.
On ella veia celebracions joioses pel dia de la independència (6 d’agost) jo hi veia una desfilada “civil” (però militar, exactament igual a una marxa militar, files de gent, ja fossin mutilats, vells desmuntats, infants innocents o joves enèrgics; caminant al pas i sense masses somriures) infinita, i la incapacitat de festejar un esdeveniment d’una forma que no sigui aquesta. Quan un col•legi celebra l’aniversari, els alumnes també desfilen, de la mateixa manera i amb l’orquestra de l’exèrcit allà plantada, i l’alcalde, com a “gran autoritat”, saludant amb la mà assegut a la poltrona de la plaça central. És talment com si se subjuguessin a un dictador: “A les seves ordres !”
Sortia també com, per un poble oblidat de l’esguard del senyor (i del president en funcions), 4 arreplegats mal abillats es passejaven amb la música tradicional. Fins aquí tot bé, però quan la iaia diu que la gent ballava al compàs amb alegria... no m’ho vaig creure i vaig voler fixar-m’hi amb detall. Efectivament, darrere la miserable comitiva no hi havia ningú i quan de sobte un home, maltractat pel pas del temps, passava per allà el cantó, la dona l’agafa per banda i el fa fer el paperina davant el càmera, que s’esforça, sense massa gràcia, a no ensenyar el desolat carrer.
On ella veia la gent feliç d’aquell país que ja deixava per tornar a canadà, jo veia els miners de Potosí i conductors d’autobús bevent alcohol de 96º (el de curar) barrejat amb aigua i mastegant coca tot el dia, veia les manifestacions de minusvàlids per tenir els subsidis promesos que el govern encara no pot donar, jo veia els morts pel racisme sota la bandera de l’Autonomia, jo veia el diner tirat al mar en cada inútil referèndum. I ella acabava preguntant-se: Amb qui ballaré ara quan arribi a casa?

Potser l’única cosa que podríem tenir en comú és que als 2 ens va encantar.