Al metro de Buenos Aires

S’obren de nou les portes automàticament i amb petites empentes, fent-se camí entre la gent, dues o tres persones aconsegueixen descendir del metro.
Fora n’hi ha com unes set que els fan un passadís propiciant una ràpida evacuació i així poder entrar sense més dilació. Tot i semblar que no hi cap ningú més, s’esforcen a empènyer cap a l’interior seguint la màxima que diu “on n’hi caben dos n’hi caben tres” però a més gran escala. Alguna espatlla encara està penjant fora quan es poden sentir els senyals acústics anunciant el tancament de les portes. Un segon després les portes avancen fins a ajustar-se acabant de col•locar a tothom en una situació d’equilibri forçat.
Els seients estan disposats a les parets laterals del comboi. N’hi ha cinc entre porta i porta, que miren cap al centre. D’aquesta manera qui està assegut té la sort d’estar com en un escenari, de cara als esdeveniments. Malauradament també tenen la vista a l’altura de l’entrecuix de qui, dret, espera penosament el moment de sortir. Potser per això les cares dels usuaris d’aquest mitjà tenen totes una expressió d’amargura o avorriment. Estant tant ple, a més, els camps de visió es redueixen a uns pocs centímetres, els que hi ha abans de topar-te amb els texans de qui tens davant.
Plantat dret al mig del passadís hi ha un home d’uns trenta llargs, encarat als privilegiats que han aconseguit una plaça entre les poques butaques, qüestió d’etiqueta: O li ensenyes el cul o la bragueta. Té un principi d’entrades però gràcies al tint manté la cabellera negra. El delaten els quatre pèls blancs que s’entreveuen entre la acurada perilla. Les ulleres de pasta l’ajuden a poder veure la pantalla del mòbil que pren amb la mà dreta ( és dels que s’obren per la meitat, com una navalla suïssa ). Amb el temps ha aconseguit depurar el gest elegant d’obrir-lo amb una sola mà. L’esquerra l’utilitza per aferrar-se a les barres metàl•liques per amortir frenades i accelerades brusques.
Destrament va movent el polze de la mà dreta escrivint un missatge. Encara no ha acabat quan comença a aclucar lleugerament els ulls i a arrufar el nas, advertiment innegable de l’aproximació d’un esternut. Nota el pessigolleig sota la nàpia i es troba amb el dilema d’esternudar sobre el telèfon o desprendre’s de la mà que el sosté i córrer el risc de fer anar tothom per terra. Amb l’agilitat mental que l’ha destacat dels companys de feina i l’educació que li han entaforat els pares, a base d’algun calbot, tomba la mà de l’aparell i n’utilitza el dors per tapar-se la boca.
L’esternut arriba puntual i sorollós. I amb ell quatre mocs que surten disparats topant-se sobre la protecció i enganxant-s’hi. Un d’ells però, rebota degut a la convexitat de la superfície d’impacte i surt desviat cap a la màniga i bossa de la dona que té al costat.
Instants després, quan l’home s’està recuperant de la convulsió, observa com la víctima dels seus esquitxos, que va amb més aires que un tifó als monegros, treu de la seva bossa un paquet de cleenex, amb la delicadesa fingida de les millors princeses. Un parell de dits són suficients per extreure’n una unitat que utilitza per eixugar el jersei, que ja considera arruïnat fins la propera rentada, i la bossa de mà de xarol negre.
L’home, fent gala de nou de la seva bona educació, es disculpa formalment pel desafortunat incident. La senyora dels huracans no li fa ni cas i ell, seguint el consell del capellà de posar sempre l’altra galta torna, potser no l’havia sentit, a formular la disculpa. Ella continua, amb el seu posat, tan digne i distintiu, ignorant-lo. Com que considera que de galtes ja n’ha posades prou, li etziba:
- Podria vostè respondre, com a mínim.
Ara si, veient-se acorralada i sense aquelles forces de què pretenia disposar li respon que no, que no pot fer-ho, contradient-se així de paraules amb accions.