Encara riem ara, fotent-nos-en,
d'aquell dia al bar del que mai vam acabar saber-ne el nom sencer.
El Pere ja feia estona que anava
queixant-se de les ganes d'anar al vàter, però entre els “espera't
cony!” i els “passem a veure aquest edifici, que està aquí al
costat, que diuen que és tant guapo”, la seva cara anava fent
ganyotes cada cop més sovint i més estranyes en aguantar-se.
- Tius, ho sento però jo faig parada
en aquest bar guarro d'aquí – va dir de sobte – estic amb la
bufeta a rebentar – i abandonar el grup dirigint-se a l'entrada del
bareto.
Al cartell s'hi podia llegir amb
lletres grogues grosses i simples sobre fons negre: “Bar Man”.
Segur que devia haver-hi alguna cosa més, perquè després de la n,
una pedrada (o un cendrer de vidre volador) havia fet un forat
deixant entreveure els fluorescents, també esmicolats, del darrere i
s'havia endut les lletres que de segur seguien: Manel? Manolo?
Manola? Maneta? Manasses? Manu?... Ni idea.
La pintura gris de les portes de fusta
de l'entrada estava escrostonada pels anys i el poc o inexistent
manteniment. Els vidres devia fer mesos que no es rentaven, doncs amb
prou feines s'hi podia veure a través, per això em va sorprendre
veure quatre o cinc mosques xocant-hi repetida i inútilment. Tan bon
punt el Pere obrí la porta, els insistents insectes van volar cap a
dins, de caps cap als seitons en vinagre de la safata que esperava
damunt la barra.
- Mierda!- es va sentir acompanyat d'un
fort cop de mans contra la barra que va esclafar-ne un parell. Les
supervivents van córrer a a festins més segurs: la brossa, que
estava oberta prop de la sortida, i un got de cervesa mig buit que
romania abandonat, des de ves a saber quan, en una taula al centre
del petit bar.
- ¿Onde se supone que vas
velociraptor? - pregunta la veu ronca del cambrer fregant-se la
cadena d'or amb un crist crussificat sobre la peluda pitrera
El Pere, que havia travessat mig
menjador amb la mirada fixa al cartellet de l'home i la dona del fons
a la dreta, s'aturà a l'instant:
- Al bany, si no li fa res - respon
tornant-se a posar en marxa.
- No tan rápido pequeño saltamontes –
l'interpel·la el cambrer altra vegada – es sólo para clientes.
- Consideri'm un client del seu WC, si
no li sap greu, que no em puc aguantar per fer una tònica.
- Este no es mi problema – segueix el
cambrer afinant els ulls – mire, una caña es uno veinte y te la
puedes tomar al salir – diu amb cara falsament amable.
- Va! - Li etziba el Pere – No
m'infli les pilotes, que ja les duc prou plenes! - que prossegueix el
seu camí.
L'expressió estúpidament beata del
cambrer s'esborra deixant pas a unes celles sorrudes, una brillantor
de ràbia a les pupil·les, uns llavis que es guerxen, el tremolor de
tic nerviós al bigoti i el cabreig que li supura per la calba mal
dissimulada.
El cendrer de vidre passa fregant les
orelles del Pere estavellant-se a la porta del bany just quan aquest
n'agafava el pany. Bocins de vidre, cendres i unes quantes burilles
de cigarreta s'escampen pel local, confonent-se amb la resta de
brutícia acumulada que ja hi havia.
- ¡I una mierda! - ¡Este baño es
solo para clientes, insisto!
- O me lo dejas usar o meo en la puerta
del local! - respon emprenyat el Pere. L'aire està carregant-se per
moments.
- Solo para clientes. - Diu sec –
Quieres ser un cliente? Una clara uno con cincuenta.
- Imbècil – El Pere, que tossut tots
sabem que ho és bastant, perd els estreps – Tu lo has querido. -
Afegeix amb un castellà amb accent de la terra perquè l'entengui.
Camina a pas lleuger cap a la porta d'entrada amassant-se els
pantalons.
- ¡Ni te atrevas! - la cara no és de
por perquè l'altre cometi la impertinència de pixar-li la porta,
sinó d'advertència: Una cella més enlaire que l'altre, ulls segurs
que demostren que no és la primera vegada que s'ha vist en
situacions de veure qui la té més grossa.
El Pere ja és fora, es descorda la
bragueta i, abans de baixar-se els calçotets li dona la darrera
oportunitat:
- Em deixa utilitzar el bany, si us
plau?
- Tres euros el cubata de garrafón –
li deixa anar el cambrer com a resposta i afegeix – Como te la
saques te la corto.
- Tu ho has volgut. - Aquesta darrera
frase la diu aixecant les espatlles com si ell ja res més no pot
fer-hi i se la treu.
- Como quieras – i agafa un altre
cendrer, ple d'una mescla de xiclets i tabac cremat.
Les primeres gotetes cauen al mateix
temps que vola per l'aire el cendrer, que trenca el cristall de la
porta i impacta contra el front del Pere.
Quan obre els ulls, ens veu a tots
mirant-lo. Tovallons de paper ensangonats s'apilen a la seva dreta.
Es palpa la cara, ja no raja sang. S'amaga la tita sota els pantalons
molls.
- Com et trobes? - Preguntem.
- Bé – respon sense saber massa ben
bé que ha acabat passant.
- Depervallera – l'increpa amb un to
de veu ben diferent que abans, gairebé afable, el cambrer – eres
un maldito cojudo, pero me gustan los hombres de verdad, enteros, con
valor. Ya quedan pocos como tu. Vengan, les invito a una ronda. - I
va cap al bar a servir uns “tubos”.
El Pere s'incorpora. S'apropa a la
barra, on una de les birres ha rebossatdel got deixant un petit toll
al taulell. L'agafa i engull el líquid d'un sol glop. Deixa el got,
sorollosament, i pren el camí, decidit, cap al vàter.
- ¿Donde te crees que vas, Fitipaldi?-
pregunta el cambrer fregant-se la cadena d'or amb un Jesucrist
crussificat que li penja del coll sobre el pelut pitram. El Pere riu,
el cambrer no. - Es solo para clientes, una canya, uno veinte.
Ningú no riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada