Salts

Allà, tothom saltava. Els més menuts, per imitació. Els joves per convenciment, esperant fer-ho abans que d'altres. Els adults, perquè no sigui dit que no ho intenten, per no quedar enrere, per repetició, per inèrcia, pels fills... I els àvis, amb l'energia que els resta, fent suaus saltirons més sinuosos que la resta, sabedors que ells ja mai podran, ho fan perquè tots els que els segueixen no perdin els ànims.

Dalt dels seus caps, una espècie de nau espacial no deixa veure el cel. De tan enorme no se sap si és rodona o quadrada. Només algun agosarat que va desobeir i va decidir caminar enllà, allunyar-se, assegurava, en alguna de les seves esporàdiques visites, que s'acabava, que tenia final i que, de fet, anava perdent peces, desmoronant-se.

Però allà ningú feia cas d'aquests auguris, seguien saltant, esperant poder enfilar-se a aquell giny, anomenat Lluna. Un refrany deia: “Si vols arribar a la lluna, pots començar saltant, que si bé encara estaràs lluny, com a mínim no tindràs els peus a terra”. I salten.

Viuen al voltant d'un turó. A les zones més elevades, la gent amb certes influències, els que abusen i els que s'aprofiten de la resta. Se'ls anomena líders. Ells animen a la resta a fer castells: l'enxaneta és sempre un dels seus fills. Així, els braços mecànics, de ferros cada cop més oxidats i xerrics més sorollosos, que la lluna allarga molt de tant en tant, va agafant, de forma quasi erràtica, a inesperats afortunats.

Se'ls enduen amunt, des d'on envien missatges als seus amics i parents de les meravelles que allí s'hi viuen, i s'alimenta la bèstia, toca esforçar-se més per arribar-hi i el cercle es tanca.

Es tanca amb esforços inútils, tenint fills perquè ajudin als pares a arribar més lluny, o esperant que ells tinguin més sort. Deixant-hi la pell. Suant tota la vida per un somni difús. Amb gent desfeta que queda exhausta al costat dels carrers mentre la resta ni s'immuta i els deixa desaparèixer, o hi salta sobre seu, pensant que així, estant una mica més amunt, serà més fàcil.

Ho intenten, salten insistentment, per poder deixar de fer-ho quan estiguin a la lluna. És l'absurd per antonomàsia, és la idiotesa feta societat. Saltar és com jugar a la loteria, o com treballar en allò que no t'agrada per poder tenir un pis on descansar per estar recuperat per l'endemà.