Cada cop que surto a la terrassa em pregunto com ha pogut ser tan fàcil. Hem tornat, hem viscut un any meravellós, un any que, a diferència d’altres no oblidaré mai, un any per emmarcar.
I en arribar enmig d’aquesta estranya situació d’histerisme socio-laboral, hem trobat feina amb relativa rapidesa. Evidentment, després d’un any fent allò que més ens plaïa hem tingut ganes d’anar a viure junts. Hem trobat un racó genial, als meus il•lusionats ulls, genial. L’hem buscat i amb tres setmanes ja el teníem. Quinze dies després ja el tenim mig arregladot i moblat, bàsicament, amb donacions d’amics, familiars i coneguts..
Mig any, ja fa mig any. El temps per canviar totalment el nostre entorn. Menys i tot! Ja hem trobat “l’estabilitat” perseguida per tants.
Encara no entenc com ha pogut ser tan senzill. Hi ha gent que no podrà sortir mai del seu pons sense fons...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada