Teacher Man

Doncs potser vaig fer cas dels meus propis consells (rar) i vaig agafar un llibre en una altra llengua (anglès). Això, sumat a que potser no ha estat dels millors que he llegit ha fet que hagi transcorregut un cert temps de l’última entrada d’una lectura.

Bé, no sé si és justament, pel fet d’haver-lo llegit en anglès, però no se m’ha fet molt pesat, i mira que un cop llegit crec que no m’ha aportat massa. Són reculls d’anècdotes de la seva experiència com a professor que aprofita, també, per explicar-te una mica el seu passat.

Potser allò que destacaria més és el pròleg, un exemple claríssim de l’estupidesa humana. Diu una cosa així: “Vaig publicar el meu primer llibre als 66, Angela’s Ashes, que va resultar ser un best-seller. Fins aleshores no m’havien fotut ni cas, he passat la meva vida ensenyant i res. Ara, em demanen la meva opinió sobre qualsevol tema, em conviden a sopars selectes i a programes de televisió”.

És ridícul, però és així. També és normal, perquè no podem estar pendents de tothom. I quasi puc garantir que un percentatge molt elevat (si no tota) de la gent podria ser descoberta de cop i volta com aquest bonhome per qui poca gent donava un centau. Va tenir doncs, sort. O va ser valent i va buscar publicar un llibre. Se la va buscar, la sort?

D’aquest llibre també em sorprèn el tracte totalment descoratjat (sense gens de cor) quan parla de la seva ex-dona. Val que sigui ex, però de totes maneres, hi ha passat gran part de la seva vida, i hi té una criatura (ara ja gran)! Home, a mi em molestaria que el meu pare demostrés a tot el món que la mare li bufa tres naps i que sembla que encara n’està ressentit... Potser és, simplement, per fer el llibre més interessant, que se salta part de la seva pròpia autobiografia... No ho sé...

Però en té de paràgrafs interessants, és clar que si, com sempre. En poso un, i no perquè cregui que és tant ocurrent i brillant, sinó perquè així l’aprofito per meditar tots plegats sobre on anirem a parar. Està parlant dels pares que envien els nens a l’institut privat:

“All they care about is success, money, money, money. They have expectations for their kids, high hopes, and we’re like the workers on an assembly line sticking a little part in here, anothyer little part in there till the finished product comes ou tat the end all ready to perform for parent and corporation”.


Qui no juga a la loteria de ben segur que no la guanyarà mai...