Estic fent un curs d’enginyeria sense fronteres sobre gestió de projectes de cooperació de base tecnològica per al desenvolupament. Molt bé diran alguns. I què? Diran altres.
No ho dic per tirar-me floretes ni per fer-me el paio interessant, però resulta que aquest curs és on-line. Això significa que no veus la gent i és més, que no és presencial. Puc garantir que tampoc és necessari dedicar-hi infinitat de temps. Per tant, em costa entendre que hi hagi gent que els deixa de banda. Mira, val, potser si fos de treball individual ho podria concebre, però la meitat o més és de treball en grup (4 persones) i m’he trobat fent-los gairebé sol. Ostres, si vols dedicar-te a fer el bé per als “altres”, comencem bé... I mira, si no pots seguir-lo, pels motius que sigui, seria d’allò més digne enviar un escrit als organitzadors perquè et treguin del grup i que així, com a mínim, els grups que quedin siguin pro-actius. Però no, res deu fer la gent. Si no el segueixo què passa? Els diners ja els he gastat... em compensa dedicar-hi el meu temps? Ara veig que no, així que només suspenc i ja està. La vida continua sent meravellosa. És normal que no facis res... però quina mena de cooperants som, no creieu?
Estic indignat? Tampoc és això, tot i que de ben segur que una mica si, he hagut de pensar una mica més i ja m’està bé. És sobretot un dilema conceptual. Com tants en aquesta existència que duem tots plegats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada