Cap a Roma

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)