El Sòl del migdia

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.