El año del diluvio

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.