No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.
Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal
La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.
Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.
“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”
“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.
És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”
Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada