La xerrada de la SEAS: Aigua, un dret, no una mercaderia

Els drets humans es van crear com a eina per garantir unes condicions mínimes i bàsiques per a la supervivència i el bon desenvolupament humà, tan individual com en societat. Per tant, un dret humà no es considera com a tal fins que no està en risc la seva obvia garantia. L'any 2010, les NN.UU. van declarar l'aigua com un dret humà, és a dir, s'ha pogut constatar en més d'una i de dues ocasions, que hi ha gent al món, i no precisament poca, que està clarament per sota els llindars mínims pel que fa a l'accés a l'aigua potable i al sanejament.

Es considera que 1.200 milions de persones viuen sense accés a l'aigua potable i unes 2.600 ho fan sense accés al sanejament, això és un 18% i un 40% de la població mundial respectivament. Tota aquesta gent no viu als deserts.

Se sent a dir que l'aigua és un bé escàs, que n'hem de fer un ús responsable. Això només és cert si seguim volent més i més aigua per a usos de, potser, dubtosa utilitat social (se m'acuden, així de passada, L'Eurovegas o el projecte d'una pista d'esquí coberta a Barcelona). Per tant és més una qüestió de voluntat política, que de pròpia escassetat del recurs. Sempre acabarem tenint escassetat si abusem del que tenim, fins i tot de l'aire!

Al llarg de la història les diferents autoritats governamentals i les pròpies comunitats han considerat (i es considera encara) l'aigua com un bé comú, de tots. Fins fa relativament poc, l'abastament ha estat un deure i obligació pública. Les grans infraestructures per tal d'assegurar una aigua en quantitat i qualitat suficient han estat sempre a mans dels governs. Però en només 20 anys, s'han estat fent esforços titànics (campànyes de maquillatge d'empreses privades, de descrèdit cap a les entitats públiques, d'opacitat informativa...) per arrencar aquest ben fonamentat concepte i permetre que entitats privades siguin les responsables de l'abastament de l'aigua als ciutadans. Al nostre país, la campanya de descrèdit més recent, és el cas de les empreses públiques de l'ACA i d'ATLL (aigües del ter-Llobregat), que estan constantment sortint als diaris.

La finalitat darrera d'una gran empresa privada és: fer diners. I els diners es fan, entre d'altres tripijocs que no venen al cas, venent productes (o idees, o esbarjo, o fum...). Per tant, un interès que aquestes empreses acostumen a tenir és l'increment de les bendes per tal d'augmentar els beneficis. Si, com és el cas del nostre territori, la demanda i l'oferta d'aigua estan en un punt de delicat equilibri (per no dir directament en desequilibri ecològic com ja va denunciar el senyor Josep Maria Niñerola antic cap de departament de l'ACA aquí mateix a la SEAS), què fa pensar que l'empresa privada tingui un interès en reduir els consums d'aigua dels ciutadans? Quins motius trobarien per tal d'evitar les pèrdues d'aigua a la xarxa mentre sigui més rendible economicament bombejar-la dels aqüifers?

S'ha intentat justificar reiteradament que hi ha unes suposades “lleis del mercat” que propicien una major competitivitat, però això només podria arribar a ser cert en condicions de lliure competència. Quan ens disposem a analitzar el sector de l'aigua en municipis (o més amunt!!!) ens trobem amb situacions tals com: Quantes companyies ofereixen els seus serveis a un mateix habitatge? La xarxa de clavegueram, està duplicada per tal de propiciar l'entrada a altres empreses? I qui va crear aquesta xarxa en darrera instància? La veritat és que l'aigua es gestiona com a MONOPOLI i per tant, tots els avantatges atorgats als mercats són fal·làcies i paraules que se les enduu el vent.

Podriem estudiar perquè es privatitza o concessiona la gestió de l'aigua. Veuriem que l'urgència de cash en moments puntuals (com l'actual) dels municipis o ciutats són moments propicis. Però això és de tenir la vista bastant curta, és pa per avui i gana per demà. Perquè el ciutadà ha de pagar el benefici d'aquesta empresa si, en el cas que fos pública, aquest no hauria d'existir? El 2009 Agbar va declarar uns beneficis que rondaven els 164M€, el mateix import que va costar la torre que ara s'imposa al perfil de la ciutat de Barcelona, per mi, una clara demostració de poder. Absurdament podriem pensar que aniria creixent un bolet (siguem educats) cada any. Però no va ser així: Aquest any passat la mateixa empresa declarava uns dividents als seus accionistes pel valor de 90M€ mentre alguna sucursal seva pactava EROs amb el govern de la Generalitat. Diners dels ciutadans que van a mans alienes. Siguem llestos: I si aquests diners desaprofitats els reinvertissim a la xarxa? I si utilitzessim aquests cèntims per millorar el gust de l'aigua de l'aixeta i ajudar a estalviar a les famílies que es veuen empeses a comprar, per aquest motiu, aigua embotellada (que és entre 400 i 1000 vegades més cara). Molts estudis demostren que, en general, el cost de l'aigua, quan és gestionat per entitats públiques és menor que quan ho fa el sector privat.

Sabem quina empresa gestiona l'aigua al nostre poble? És una empresa pública o privada? Forma part d'un grup empresarial més gran? És, aquest grup, català o ja ni tan sols té cap vincle, encara que fos emocional, amb el territori del que s'aprofita? Sabem com aquestes mateixes empreses han actuat més enllà de les nostres fronteres? Hem après alguna cosa dels resultats de la privatització de l'aigua a països empobrits? Europa segueix les mateixes pautes que Espanya? I les institucions Financeres internacionals, què afavoreixen? Tot això pot ajudar-nos a tenir una idea de què son capaces de fer. Tot això ens pot ajudar a tenir una idea més clara d'allò que volem i què ens interessa. Potser una opció seria la gestió pública, transparent i participativa de l'aigua?

L'aigua és un dret i no una mercaderia. És massa important per ser considerada només diners i beneficis econòmics.