L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra

Era divendres. Si hagués estat un divendres normal hauria anat amb autobus fins a Sant Just per entrenar, un cop acabada la jornada laboral, i hauria aprofitat el trajecte per acabar de llegir el llibre. M'havia promès acabar-lo en dues setmanes, doncs l'havia començat veloç i és de fàcil llegir. Tan absurd com això.

Però la Laia va tenir festa, les raons no les vaig acabar d'entendre, i el cas és que havia anat a dormir a casa els pares. Cosa que li va permetre fer-me arribar la moció a l'ajuntament, però això és una altra història que ara no ve al cas. Després, com que tenia un dinar a mollet, va agafar el cotxe.

I així va ser que em tocà a mi de guardar-lo, aprofitant que jo tornava al poble. Com és d'esperar, per bé que tinc la costum de llegir mentre camino, procuro no fer-ho quan tinc les mans al volant. És, sobretot, una qüestió de seguretat, com entendreu.

Un cop a casa els pares, ara els meus, vaig berenar galetes sucades amb suc de fruites, rememorant les tardes passades bocabadat davant del televisor mirant els dibuixos animats. Seguien tenint aquell bon gust que recordava, però els dibuixos ja no m'atreien.

Mentre feia temps, vaig ensopegar amb un paquetet petit i vaig recordar un missatge que el pare m'havia deixat al telèfon: Potser tard, però Sant Jordi ha passat per casa. No vaig esperar que vinguessin i el vaig obrir. La porta dels 3 panys era el títol. Com que no tenia a mà el de l'avi de 100 anys que m'havia promès enllestir, vaig començar a fullejar aquest nou estirat al puf del menjador. I em vaig adormir, com em passa cada matí al metro.

Em va despretar sobtadament la detestable melodia del telèfon i el Xavier, amb qui havia quedat per fer unes cerveses abans de l'esport, va anunciar-me enfadat que la moto que li havia venut l'Albert quatre anys enrere era una tros de ferralla odiós. Que l'havia deixat tirat on acaba la diagonal, just abans del baixant que passa per sota la ronda. Després d'estar despotricant una estona, va acabar entenent la raó d'aquella inesperada aturada del motor. Li vaig haver d'argumentar que entrava dins la normalitat que una moto, si no li omples el dipòsit després de dos dies de fer-la rodar amb reserva, acabés negant-se a donar una volta més a les rodes. I que en cap cas ho havia de considerar una rebel·lia mecànica contra d'ell. Li vaig suggerir que empenyés fins la gasolinera que, sortosament, no quedava massa lluny i era tot baixada. Jo l'esperaria a la terrassa de Can Ginestar, fent la primera.

I cap allà vaig fer cap. Vaig trobar-hi el Juan, amb un parell més de pesones que no coneixia i em vaig asseure amb ells. Aleshores algú va trucar al Juan i va desaparèixer de la conversa. Semblava que era una qüestió de feina. Esfumat el meu nexe d'unió amb els altres habitants d'aquella taula, també van fer-ho els possibles eines d'interacció. Tots dos van abaixar el cap, van agafar els smartphones i es van posar a omplir-los de ditades.

Van passar més de quinze minuts amb un preciós mutisme. El Sol es ponia rere els xiprés, l'aire començava a fresquejar i la cervesa entrava fresca gola aball. Aleshores va arribar el Xavier, encara furiós i em va repetir la marranada de la seva moto. Una gavina va passar per damunt nostre rient, com fan sempre. Li vaig dir al Xavier que m'havia fet pensar amb els corbs dels dibuixos del Doctor Slump, que passaven per davant la pantalla cridant: Babau, babau.

Vam riure i el divendres va tornar a ser divendres.