No fou una nit fosca de tempesta, però
ho hauria d'haver estat.
Havia arribat uns quaranta minuts més
tard de l'hora convinguda. Ja gairebé estava a punt de deixar-me
vèncer pel desànim (no hagués estat pas la primera vegada...) i
marxar capcot cap a casa quan la vaig veure girar per la cantonada.
Estava resplendent, radiant. Duia una camisa blanca, potser una talla
massa petita a jutjar per com tibaven els botons a l'alçada dels
pits menuts, que feia joc amb aquelles dents perfectament alineades,
una faldilla lleugera fins a mitja cama que dansava alegre al ritme
dels passos no gens apressats i unes sabates sense cordons que mai he
sabut com es calcen. En veure'm assegut al banc amb la mà plena de
pedretes que m'entretenia a tirar, sense massa èxit, contra el fanal
d'uns metres més enllà, va obrir els immensos ulls turquesa i va
somriure'm. Jo, evidentment, no vaig esborrar la cara de badoc fins
al cap d'uns minuts. Vaig deixar caure les pedretes de pressa, sense
adonar-me que me les fotia damunt les sabates que tot just estrenava,
i vaig fregar-me les mans als pantalons de lli blanc, quedant-me
lleugerament amarronats a l'alçada de les butxaques. Se'n va adonar,
però tampoc va semblar que li'n donés massa importància.
Vem passar la tarda tontejant com a
bons adolescents. Primer vem caminar una mica sense rumb, així per
passar l'estona, mentre m'explicava l'excusa que havia donat a casa
per poder sortir i no estar fent els deures. Recollint tot el valor
mal-contingut, vaig atrevir-me a roçar-li el braç un parell
d'ocasions, aprofitant moments de complicitat. Jo tenia els pèls
tots eriçats.
Li vaig comentar, així de passada tot
i tenir-ho estudiat des de la nit anterior, que no massa lluny hi
havia una gelateria molt bona que coneixia (ella també, és clar, el
poble no és tan gran) i vaig convidar-la a fer-ne un. Jo el vaig
triar de cítrics i fruits exòtics, ella en prengué un de xocolata
amb avellanes i iogurt.
El destí va voler presentar una
situació immillorable, d'aquelles que succeeixen potser tres vegades
a la vida i cal saber-les esprémer: Una moto sortí d'un garatge de
sobte, ella s'espanta i, saltant mig de costat, va topar amb mi. El
meu gelat va esclafar-se sobre la fins aleshores impol·luta camisa
blanca. Vaig notar perfectament com es desfeia la bola de vistós
color morat i s'amollava a l'incipient pit esquerre. Per uns segons,
vaig desitjar ser aquell gelat. La meva reacció va ser lenta, com
era d'esperar, i quan vaig aconseguir articular la disculpa, ella ja
s'estava eixugant amb el tovalló de paper. Vaig desitjar ser aquell
tovalló que anava acariciant el petit turonet i amaranempapant-se
del suc de gelat fos. Encara estava jo mig divagant entre les
perspectives de ser paper o gelat quan em va preguntar si vivia a la
vora.
-Si, un parell de carrers més enllà-
vaig quequejar allargant el cap en direcció a ca la mare.
-Val, suposo que podré agafar-te
alguna samarreta per canviar-me aquesta camisa bruta oi?
No m'ho podia creure. Guiat pels
moviments més automàtics vaig fer assentir amb el cap excessives
vegades.
- Apa doncs, anem-hi.- I va enfilar per
on li havia indicat. Jo em dedicava a seguir-la, la ment totalment en
blanc, incapaç de computar aquella informació mentre ella
m'explicava que a casa no volia tornar-hi tan d'hora, que si no ja no
la deixarien marxar altra cop.
La mare no hi era, havia marxat fora el
cap de setmana després de fer-me prometre que no faria festes al
vespre i ma germana havia anat a dormir a casa una amiga. Li ho vaig
comentar, encara no sé perquè, i va riure trapella. Li vaig donar
un parell o tres de samarretes de ma germana, vaig creure que li
anirien més bé i agafant-me-les va encaminar-se cap al lavabo. No
es va molestar a ajustar la porta i vaig entreveure-li l'esquena quan
es va treure la roba: No duia sostenidors i la visió d'aquella pell
tersa i morena gairebé em fa caure de cul.
Encara no m'havia mogut ni un
centímetre quan va sortir, ja canviada. Li quedava fabulosa la
samarreta lila d'escot molt obert de ma germana.
- No tindràs una bossa per guardar
això?- Preguntà ensenyant-me el manyoc de la camisa.
Després d'aconseguir-li'n una va
proposar de mirar una pel·lícula al sofà i li vaig dir que
remenés. Va triar-ne una del Tom Cruisse, d'acció (jo vaig maleir
la meva poca vista per no haver llogat res amb un caire més
romàntic, el Quadern de Noah hagués estat tot un encert) i ens vam
estirar al sofà.
Tot i haver-la vista una bona mà de
vegades, anava perdent el fil cada cop que notava un moviment del
sofà. Inquiet, m'aixecava a fer crispetes al microones (encara que
no ens haguéssim acabat les que havia fet anteriorment) i aprofitava
per agafar aire a la cuina, nerviós. En algun moment àlgid, de
tensió, va estrènye'm la mà. El contacte fi dels seus dits em
provocava un nosequè que em deixava rígid com un pal. Aleshores
oblidava de què anava la pel·lícula i trigava ben bé deu minuts a
recuperar l'atenció, la respiració i el ritme cardíac.
Quan va acabar el film, ja era fosc, i
vaig oferir-li una cervesa que va acceptar ràpidament. Però
aleshores va sonar el seu telèfon mòbil. Eren els pares que la
cridaven per sopar. Des de la cuina vaig sentir com intentava
convèncer-los per quedar-se a casa l'amiga (jo, vaig deduir) però
no va sortir-se'n. Jo estava repenjat a la porta, mirant-la discutir
amb l'aparell, veient com se li obrien i tancaven les narius cada cop
més de pressa i com anava alçant la veu.
- Val, joder!- va cridar penjant i
tirant el telèfon al sofà. Estava preciosa enfadada. Els cabells,
abans llisos, s'havien estarrufat una mica (per haver estat dues
hores escarxofada al sofà i per haver-se'ls tocat massa quan
discutia amb els pares) i als ulls s'hi percebia una brillantor
desconeguda.
Em va agafar les mans, em va donar un
petó a la galta i va marxar tot disculpant-se. Havia passat una molt
bona tarda, va dir-me.
Jo em vaig quedar amb les dues cerveses
a les mans, un pessigolleig a les galtes i pensant que si hagués
plogut potser si que s'hagués quedat... Vaig desitjar que llamps i
trons ens visitessin a l'instant, però el cel estava clar, fins i
tot podia veure'n les estrelles.
No fou una nit fosca de tempesta, però
ho hauria d'haver estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada