Ja hi tornem a ser amb les fumerades!
Somnis plens de massa vegades res. Ganes creixents de poder dir
aquell adéu tant de temps postergat, de sentir-me recompensat.
Evidentment, estic nerviós. Ara que he
arribat a casa me n'adono més. Durant el dia, mentre estava ocupat,
no n'era pas massa conscient. O potser si.
Normalment no em sona gairebé mai el
telèfon, però avui, ho ha fet en 4 ocasions.
A les 10h he notat la vibració a la
butxaca i el so característic de l'espantosa melodia. M'he alçat
mentre amb mans tremoloses (i traïdores) intentava treure el telèfon
dels pantalons. Una primera ullada a la pantalla: Un número
desconegut. He notat el cor bategant fort dins l'aorta i els patacs
m'oprimien el cap. Era l'Ajuntament de Sant Just per respondre'm
quelcom que avui no m'importava gens. Al migdia, dinant, ha tornat a
cantar. Altre cop el neguit.
-No pateixis, seràs la primera en
saber-ho, però encara no en sé res. – He dit només despenjar el
telèfon. Segurament està nerviosa com jo.
A les cinc i deu minuts, baixant per
l'ascensor de la feina, altra vegada. Ara si que podia ser-ho, per
parlar tranquils... La mare, si, havia quedat amb ella.
-Ara arribo mumare, estic tot just
sortint.
I a quarts de set s'ha repetit per
quarta vegada.
Fins i tot el senyal d'un missatge m'ha
posat en alerta. Era l'Eugènia: Estic al casal del Guinardó davant
del cartell de la teva xerrada: Aiguaesvida. Sento orgull de tieta.
I jo de tots vosaltres però avui...
Avui no serà, penso ja. Tot i així, la boira no desapareix del pit
i el pes segueix a les espatlles. I en comptes d'avançar amb altres
feines pendents intento alleujar-me aquí.
Potser demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada