Els Guerra (segona part)

El dia abans que en Magí fes quatre anys el pare, l’Ernest, que volia fer-li un regal especial per l’aniversari, li demanà que sortís al balcó de casa a trenc d’alba, i observés atent el cel. L’Ernest feia cinc anys que s’havia allistat a la secció de paracaigudistes de l’exèrcit, tot i la reticència familiar, al·legant que ara ja no hi havia conflictes i que per res havien de patir, que era una feina absurdament ben pagada. Aquella matinada havia aconseguit convèncer al general de fer el salt sobre el poblat, ja que sempre ho practicaven en un prat sense dificultats i acabaven o sobre algun excrement de les vaques que hi pasturaven o, per tal d’evitar-les, algun gamarús ho feia al camp de blat veí de l’oncle Fermí, que s’emprenyava com un salvatge perquè li destrossaven la collita.

En Magí, excitat, va despertar-se diverses vegades al llarg de la nit, i quan sonà el primer crit del gall, ja feia més d’una hora que donava voltes pel llit i emprenyava als germans amb el moviment del matalàs i el grinyolar de les molles. Es calçà les sabatilles velles i corregué maldestre a cercar la mare perquè li obrís la balconada

– Que no arribo al pany i ja està sortint el Sol, vaaa! -. Amb els ulls plens de lleganyes però contenta de veure el xiquet tan animat, la Ramona l’acompanyà i es van asseure tots dos observant aquell cel que clarejava. Carregada de paciència, ja que en Magí ho estava de tot el contrari, anà responent les preguntes que, com una metralladora, el petit li preguntava. Ho feia sense bacil·lar i amb una concreció que ratllava l’absurd, fins i tot responia aquelles preguntes de les que en desconeixia la resposta, sabedora de que, tal com estava el vailet, segur que no l’escoltava.

-          I perquè el cel es torna blau?

-          Perquè es fa de dia, si no, seria de nit.

-          Ah, i perquè la Lluna ja no hi és?

-          Perquè ha de deixar pas al Sol, surt un i entra l’altre.

Van anar transcorrent els minuts en aquell diàleg sens fi quan, de lluny, es sentiren ben fluix al principi però en constant augment, la remor dels motors d’hèlix dels avions militars. El petit buscà atent l’origen d’aquell soroll que desconeixia fins que la mare li indicà unes taques fosques damunt dels seus caps. Amb uns ulls com taronges, no parava de demanar que què eren aquells punts.

Quan els tingueren ben bé al damunt ja es podien distingir les formes de creus dels avions que els depassaven. En aquell instant, un munt de petits palets sortiren dels ventres d’aquells ocells de ferro (com li agradava dir-ne la Ramona). En obrir-se els paracaigudes el cel s’omplí de cercles blancs.

-          Veus al pare Magí? El veus?

-          El pare està volant allà?

-          Si, és aquell que té aquelles lletres grans al paracaigudes. – Deia la Ramona assenyalant-ne un amb el dit.

-          Aquelles lletres vermelles? Què hi diu mare, que no se llegir. – Afegia excitat.

-          Si, aquelles, veus com mou els braços i cames per saludar-te el pare?

-          Si, però què hi diu mare?

-          Per molts anys Magí.