L’aula ha quedat
gairebé buida. Només un petit grup de sis alumnes (només una noia, per seguir
amb les proporcions de les carreres tècniques) segueix treballant. Parlen de
manera ordenada, amb un anglès correcte, millor que molts dels d’aquí, però que
igualment ensopega amb els espais en blanc del vocabulari.
Del passadís
arriben els crits d’aquells que fan broma entre classes i, per les finestres,
que tanquen malament, o potser ni tan sols pot dir-se’n tancar, entra el so
dels cotxes circulant al carrer. Avui no plou, sinó també hi entraria l’aigua.
Els regalims, fruit de dies plujosos, es veuen com tortuosos camins paret avall
i, en alguns casos, han fet saltar la pintura. Es pot observar que l’aula no
sempre ha estat groga, prèviament havia estat blanca i, abans encara, verda. Un
verd apagat, càlid, d’hospital. Tot i no saber-me massa greu és cert que, en
realitat, fa una mica de llàstima veure com els edificis vells, on estudien els
joves, es cauen a trossos ,metre que s’ha gastat una morterada, costant com a
mínim el càrrec al rector, en edificis moderns de despatxos nous i grans que
acullen el silenci com a millor hoste.
Aquesta escola va
estar pensada per altres temps. Les classes, des que hi sóc, les he vistes
sempre gairebé buides o mig plenes. Només serveixen per tenir prou separats als
alumnes durant els dies d’exàmens.
Comencen a
recollir els ordinadors, donen per acabada la sessió els darrers alumnes de
pràctiques de projectes a qui estic fent les funcions de professor de suport.
Jo també recolliré doncs. Casa m’espera, o potser l’alemany. Encara no ho sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada