Com tants altres
dies, al sortir del centre tècnic, prenc un dels diaris que hi ha apilats a les portes a tal efecte. No sé de
qui surt la iniciativa i si m’acaba d’agradar del tot. Per una banda em sembla
una bona manera que la informació circuli i que la gent tingui facilitat per
aconseguir-la. Per l’altra, no pots triar, ni l’idioma ni la font, tendència o
línia editorial.
En tot cas,
gairebé sempre l’agafo però gairebé mai me’l miro amb deteniment. De fet,
moltes vegades el plego directament i el deso a la bossa de mà. Massa sovint m’interessa
més el llibre que duc entre mans que un diari pro-govern a qui li han finançat
la traducció automàtica al català. També em passa que, al desplegar-lo encabit
entre els seients, se’m fa massa gran. En tot cas, dilluns no va ser el cas.
A l’estar a
primera fila, vaig entretenir-me fullejant-lo sense massa atenció fins que vaig
topar amb un titular que no era massa engrescador i que ni tan sols recordo, deia quelcom del G20 i
una reunió que havien tingut a Sidney, però que va activar alguna mena de
connexió interna fent que em deturés i n’observés la imatge que l’acompanyava.
En condicions
normals (és a dir, si jo no fos jo) aquella imatge hagués passat absolutament
inadvertida, com una més en el contingut que posteriorment s’utilitzarà per
netejar els vidres, no hi ha res millor que el paper de diari per fer-ho. Però
vaig entretenir-me a buscar les personalitats que integraven el G20 i res em va
sorprendre. Cosa que va fer que m’enutgés en constatar altra vegada allò que ja
sabia. Que en termes de gènere encara hi ha molta feina a fer, només 4 o 5
dones que es poden contar per les cames sense pantalons que contrasten entre la
foscor dels insuls vestits masculins.
Que els qui ens
governen no són precisament progressistes, pantalons de pinces, americana i,
sobretot, corbata.
I finalment, que
la injustícia és imperant en el món autoanomenat desenvolupat, primer, o ric.
Costa molt trobar-ne algun que no sigui d’un blanc escandalós.
Amb la ràbia
corrent per les venes, vaig arribar a casa i, volant, vaig penjar la fotografia
al facebook amb un comentari similar a l’exposat aquí, i amb una final que
repetiré.
Si aquests són el motor del desenvolupament
no vull saber cap on ens empenyen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada