Així estava, tan atent com ho estan els conductors de formula 1 al moment
de la sortida.
El semàfor en vermell i ell llest per sortir el primer.
Amb dificultats havia aconseguit frenar sense creuar un dels carrers més
transitats de la ciutat amb rigorosa infracció, cosa que hagués acabat amb les
expectatives del grup de culminar la fugida. Aquesta apurada aturada l’havia
deixat tan ajustat al pas de vianants, per on ara creuaven un grup heterogeni
de gent que el mirava malament a l’impedir-los un pas fluid i tranquil o perquè
la gent de la ciutat sembla que només tingui aquest esguard, que per a poder veure el canvi de llums havia
de tenir el cos allargat endavant amb el cap gairebé esclafat al vidre i el coll
torçat ben bé noranta graus, fent una figura més aviat còmica però que bé podia
passar per la d’un contorsionista intentant un dels seus números més brillants.
Al cotxe es respirava una calma tensa. Després dels primers revolts, on
gairebé van topar amb tots i cada un dels vehicles que circulaven, els crits havien
començat a sentir-se des de tot arreu, dins i fora del cotxe, i allò semblava més
una parodia d’una òpera de barítons en plena pubertat que una fugida amb
decència. La frenada d’urgència havia tingut el seu efecte, tan en el nen que
havia quedat a dos centímetres com per les quatre Eles que l’acompanyaven, i el
Maurici havia reaccionat com encara no havia fet mai, per a posar la nota d’histerisme
final. Havia cridat que si no callaven allò podia acabar malament. I era cert.
Després es va amorrar al vidre per esperar veure el verd que els permetria reprendre
la ruta. Havia decidit concentrar-se per etapes. Primer en això, el verd, i després
ja aniria paulatinament parant l’atenció a l’embragatge, la marxa, el pedal de
l’accelerador, els carrils i el llarg etcètera que significa conduir per un
centre urbà curull de cotxes apressats i impertinents.
Allà estava, tots els nervis centrats en aquell vermell que no canviava. S’adonà
que, al tenir el cap sempre pensant en tota mena de tonteries, mai s’havia
adonat de fins a quin punt en poden arribar a ser de llargues les esperes. Per
tant, es va dir, més valia no esperar mai res de la vida, que així t’estalvies
les angoixes.
Començà a sentir una petita punxada al clatell, per aquella més aviat
incòmoda posició que feia, al seu entendre, massa temps que durava. Però no es
mogué. Seguia amb els ulls clavats en la immensitat del roig, que, a mesura que
passaven els segons, li semblava més i més gran. Era un d’aquells semàfors
moderns, dels que tenen moltes bombetes, LEDs creia que en deien i, com en
tantes altres ocasions, algunes d’elles havien començat a fondre’s. De manera
que ja no era un cercle monocrom, sinó una figura amorfa, com els núvols que
fan formes al vent. De fet, ara que s’hi fixava, li recordava alguna cosa que
encara no veia del tot clara. Feia com una estrella descentrada, com els rastre
dels insectes empastats al parabrises. Però no era això allò que volia venir-li
al cap.
Poques coses l’emprenyaven tant com aquests moments on el cap queda
encallat en un buit de records. Buits que, d’altra banda, entenia perfectament,
perquè, qui en el seu bon judici ordenaria els llibres en prestatgeries que s’entrelliguen,
que entren i surten, que s’apinyen tant que semblen nusos infinits i acaben
fent aquell conglomerat impossible anomenat cervell?
Un tomàquet! Exacte! Era un tomàquet desestructurat, com aquella carbassa d’anys
enrere! Un somriure va dibuixar-se-li als llavis rememorant el dia en que sa
mare li va demanar d’ajudar-lo a fer cabell d’àngel. Segons ell, aquella
verdura, fruit o el què fos gegant, que massa sovint es trobava convertit en crema
i que tenia un gust més aviat insípid no podia acabar fent aquells fils dolços
que farcien les coques de pinyons. La mare va aparèixer un dia amb la carbassa
més gran que mai havia vist. Amb prou feines si podia agafar-la de tant que
pesava. Quan li va suggerir de partir-la, els ulls del Marcel brillaven.
- Puc estimbar-la contra el terra per esberlar-la?
Va deixar-li-ho fer, i sort en va tenir, perquè després de passar-la per
damunt del cap, agafant impuls, va deixar-la caure a terra amb totes les seves
forces i aquesta va esclatar com ho fan els coets als festivals pirotècnics,
deixant una cuina per renovar. Veient-se tota la roba empastifada de carbassa,
no van poder més que esclafir a riure.
- Quan vulguis, estimat Marcel, pots arrancar, que potser tenim un xic de pressa
i no és convenient que ens quedem aquí dos minuts més. – Era l’Elsa, que amb la
veu més dolça que mai li havia sentit li suggeria que el semàfor feia estona
que els permetia creuar. Es tombà cap a ella i en els ulls va poder veure allò
que la veu amagava, una fúria de campionat. Els dos missatges, antagònics, el
van descol·locar. Va tornar a mirar cap amunt. Verd, si. Perquè no l’havia vist
canviar si no se n’havia apartat ni mig segon, es preguntava tot posant primera
i rascant de tal manera el canvi que semblava que volgués torturar aquella
ferralla amb rodes.
Darrere sonaven els clàxons. Va alçar les mans com demanant perdó, com qui
diu que ell no ha fet res i, abans que tornessin els crits dins el cotxe, va
decidir tornar a seguir el mètode que havia estat estudiant poc abans: Primer l’embragatge,
després la marxa, després l’accelerador i a mirar endavant.
Van creuar el carrer a poc a poc, com un avi en un
sis-cents. Quatre carrers enrere, un parell de cotxes de policia enfilaven
carrer amunt, fent sonar les sirenes, apropant-s’hi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada