Faig tard

Vaig sortir de la universitat amb temps de sobres per arribar d’hora a classe d’alemany. Com tantes altres vegades abans vaig acabar fent tard i de fet, més tard que mai.

Amb el temps, el camí de l’escola a l’estació de RENFE me l’he fet agradable. Abans baixava pel dret, carrer recte fins a l’avinguda, esquerra i a lloc. Però el trajecte està envoltat de soroll, fum i voreres petites que dificulten anar llegint amb tranquil·litat mentre es camina i he optat per destinar potser un parell de minuts més passant pel parc de Vallparadís i pel casc antic de terra irregular de la ciutat.

Sense sorpreses, vaig entrar a l’estació de tren de Terrassa, vaig seure als  bancs de l’andana i vaig obrir el llibre fent temps. És un espai de sostres alts amb quatre lluminàries no massa potents i molt separades entre si que, a més, tenen la particularitat de no encaixar amb els bancs per seure a esperar. Sembla feta a pedaços en moments diferents de la història, però el conjunt té l’encant de la decrepitud.  

Va aturar-se un comboi molt modern, nou i il·luminat potser en excés. No era habitual. Per la megafonia van anunciar que només parava a Sabadell centre i d’allà directe a Sant Andreu Arenal, a Barcelona. Ja m’anava bé, en general els trens que passen per aquesta línia s’aturen a totes les estacions i el trajecte es fa un pèl massa llarg. Vaig pensar que, tot i deixar-me una parada abans de la Sagrera, ja m’anava bé. D’allà caminaria o agafaria una bicicleta.

Vaig seure i vaig tornar a obrir el llibre. No diria que és un dels llibres més ben escrits que he tingut la sort de tenir entre mans, però no negaré que, a la seva manera, enganxa prou. Passat Montacada un home se m’asseu al costat i em pregunta que quines parades fa. Li explico que no para fins a Barcelona i alça la vista mirant el sostre sense encant. Ja li semblava que duia molta estona sense aturar-se. Què hi farem, va dir, hauré de baixar i agafar-ne un de tornada cap a Cerdanyola... Vaig aixecar les espatlles com volent expressar-li que ja em sabia greu ja, però que poc podia fer-hi jo i vaig tornar a concentrar-me en la lectura.

A Sant Andreu va baixar la meitat de la gent, aquell bon samarità també. Vaig sortir de l’estació que encara em quedaven tres quarts d’hora i vaig dir-me que, per anar fins a la Sagrera, allò més sensat era anar caminant pel costat de la Meridiana.

Allò que no sabia era que el tren et deixava a l’altre cantó i, com que els homes no sabem pas fer dues coses alhora, i jo havia decidit caminar i llegir, és normal que en comptes de tirar Meridiana endins, cap al cor de Barcelona, em dirigís en direcció totalment oposada. Al cap de mitja hora de caminar ja estava mig mosca. Vaig alçar els ulls i vaig veure una gasolinera de llums blavoses. No entenia que encara estigués tan lluny i vaig començar a pensar que més em valdria deixar el llibre i agafar una bicicleta. En veure unes lletres grans i metàl·liques a la paret vaig poder ubicar-me: Benvinguts a Barcelona. Va ser aleshores que em vaig adonar que més que lluny estava llunyíssim.

Vaig donar mitja volta i vaig accelerar el pas. Però de poc va servir, perquè aleshores va sonar, pocs metres davant meu, un fort patac seguit d’un xiscle de pneumàtics. Quan vaig arribar al lloc de l’accident ja hi havia un parell de curiosos i dos més que estaven recollint els trossos de moto escampats per la calçada. Damunt de la vorera hi havia un tot terreny amb els quatre intermitents en marxa,  tenia la porta oberta i el conductor estava parlant per telèfon, avisant l’ambulància. La moto jeia tombada, igual que el seu propietari, estirat mig cap per amunt amb la cama tota torçada amb una forma quasi impossible. Un home em va demanar d’alçar la moto i el vaig ajudar, tot falcant el cavallet. Després em vaig apropar a motorista, que no es movia ni s’havia tret el casc.

Vaig intentar establir quelcom semblant a una conversa. En realitat semblava que s’adormia i cada cop que es mig desvetllava per alguna pregunta meva tipus: com estàs? Em responia que, allargant un braç, que on tenia la motxilla. Vaig preguntar-ho a la gent que voltava per allà. Ningú no n’havia vist pas cap i ell segui preguntat per la motxilla. Ho tenia tot, deia, mòbil, cartera... Li vam preguntar si potser la tenia dins la moto, sota el seient. Va dir que potser si que la tenia allà, potser si. Al cap d’un minut, vaig tornar amb el com et trobes. Com a resposta vaig obtenir la mateixa pregunta que abans, que si sabia on era la seva motxilla, que ho tenia tot allà: mòbil, cartera.... Vam repetir la història potser un parell de cops més, cosa que no feia pensar en res de bo, fins que va arribar l’ambulància.

Ja res no tenia a fer allà i vaig seguir el camí fins un parell de carrers més endavant, on hi havia una parada de Bicing. Com un foll vaig agafar-ne una i vaig pedalar sense aturar-me més que allò estrictament necessari (semàfors i no tots). Vaig entrar a la classe amb tres quarts d’hora de retard, respirant fort i suant. El professor em va acusar amb la vista.

-          No vulguis saber que venia amb temps de sobres, avui – li vaig dir.

-          No fa falta que em donis excuses, que no me les creuré – va mig riure.