Fred i natació, mala combinació

La nit anterior havia nevat. Una nevada suau, bonica, tendra, com les de les pel•lícules. Les volves queien a poc a poc, ballant al mateix ritme tranquil de les espurnes de la llar de foc de dins de casa. Les flames, els jerseis de llana gruixuda que havia teixit l’Alícia i la sopa calenta per sopar, ajudaven a mantenir un caliu divertit. A través dels vidres es veia com la neu anava agafant.
Havien pujat els oncles, cosins i algun amic. La taula feia patxoca amb tanta gent. Durant el sopar, els cosins, encara lluny dels anys difícils de la pubertat, discutien quin seria el prat amb millor pendent per baixar l’endemà amb els trineus. Havent sopat, mentre els petits jugaven amb troncs a fer construccions impossibles, els pares acompanyaven la partida de cartes amb moscatell i ratafia de la zona. Després d’acotxar-los, encara van continuar una estona la timba.
El matí es va despertar esplèndid. Els núvols havien escampat durant la nit, ja no bufava vent i el sol escalfava prou per ni tan sols prendre la bufanda. Els cosins, que es van llevar bastant abans que els adults, no van poder esperar l’esmorzar per sortir a fora a jugar amb la neu, que havia acumulat uns deu centímetres. Quan els van cridar ja havien fet una quinzena de baixades al prat del marrans, que es miraven l’espectacle des d’una distància prudencial.
A casa els esperava una xocolata calenta amb coca de pa i sucre que van devorar sense contemplacions en una orquestra de glops i xarrups.
En acabat, tots baixaren al jardí. L’oncle Agustí, abusant de la confiança dels menuts, va aprofitar un descuit per encetar una guerra de boles de neu que s’allargà ben bé un quart d’hora. Amb les corregudes i l’aire no gaire fred es van anar traient els vells anoracs que duien en sortir de la casa. El Roger, el cosí gran de 13 anys, aparegué de dins el garatge amb una pilota de futbol i entre passades, xuts, alguna escalfada al Leo i rialles, animà a la resta a participar d’un improvisat partidet de futbol. Aviat el jardinet de davant la porta se’ls feu petit i es traslladaren al prat del costat del llac.
Un parell d’arbres es convertiren en els pals d’una porteria i dos anoracs, que ja no feien falta, van servir per simular la que faltava. Vigilant, com sempre que jugaven allà, que la pilota no anés a parar a l’aigua, començà un partit ,a priori desequilibrat, de pares contra fills. El major domini de la tècnica i la corpulència semblaven arguments suficients per mantenir desequilibrada la balança, però les pors de relliscar, que els menuts no tenien, i unes energies que desapareixien en un equip però no en l’altre, van acabar posant-hi una mica d’emoció. Al final, entre ridícules relliscades, blaus i esbufecs, van concloure el partit amb un ajustat 15 a 13.
A aquelles altures del migdia, quan el Sol ja queia vertical i després de l’exercici, tots s’havien desprès de jerseis, suèters i altres abrics i anaven només amb la samarreta de màniga curta tota amarada de suor.
- Jo me’n vaig a l’aigua! – Va cridar l’Agustí traient-se la samarreta i ensenyant aquella panxa grossa i sorprenentment forta – Algú s’hi anima?
Tot i la més que evident neu que encara quedava per tot arreu i les recomanacions de la resta de participants, l’Agustí es desempallegà dels pantalons i quedà només amb uns calçotets vermells de cama curta. S’enfilà a un roca de potser mig metre i saltà de cap a l’aigua. Els esquitxos per l’entrada d’aquell gros cos s’enlairaren ben bé dos metres i les onades s’escamparen destorbant la tranquil•litat del llac.
No havia passat un segon quan sortí d’un bot, com un pingüí, de sota l’aigua, impulsat per la desesperació de sentir-se congelar les extremitats, va anar a espetegar directe a la roca d’on havia saltat. En condicions normals ningú hagués pogut considerar que allò fos possible. Amb la cara desencaixada i gemegant ostensiblement de fred, l’Agustí travessà descalç el camp de futbol i enfilà corrent el camí de casa.
- Collons de fred! Està glaçada de nassos! Em cago en Sant Patràs! Qui m’havia de dir de ficar-me dins aquest recoi de bassa congelada! Hòstia que no em sento els dits dels peus!... – remugava i maleïa pujant les escales mentre, de la vora del llac, sentia encara les rialles de la colla, igual com se’n fot tothom de les penúries d’aquells que intenten anar contracorrent.