Doncs jo ho veig així

Aquests darrers temps he llegit bastant, de fet, estic batent rècords: en 2 mesos, ja duc una desena de llibres. No he publicat massa ressenyes, és cert. Ha estat per diversos motius, un d’ells és la mà de contes que estic publicant darrerament, un per setmana. L’altre, seria que no he cregut que s’ho mereixessin massa i total, escriure res per escriure, doncs potser no cal. Però aquest darrer llibre...
Me’l va donar el Caus, perquè llegís també l’altre costat de l’economia, aquell que em cou allà sota. A cada pàgina que passava, més gran era la urticària, més eriçats tenia el pèls i més em bullia la sang.
Em feia especial mal quan parlava de l’Àfrica, el seu gran amor. Comenta, per exemple:
El món desenvolupat fa un enviament de mosquiteres a Etiòpia. Allà, tan bon punt arriben a port, són confiscades. Les pots trobar, el dia següent, com a vestits de núvia al mercat negre. Per tant, l’AJUDA NO FUNCIONA i els governs SÓN CORRUPTES. Rotund, immaculat, sense lloc al dubte. Per mi, impressionant extrapolació agafada amb pinces. I no puc negar que és cert que molta de l’ajuda no va a parar on es desitja, però potser exagera.
Mitja plana més tard afirma que el percentatge de població mundial que viu en extrema pobresa ha disminuït d’un 41 a un 38%, ergo, si l’ajuda ja ha confirmat no ser efectiva, aleshores és el sistema que va meravellosament bé i no para de batre fronteres d’orgull.
Però quan m’ho miro amb els meus ulls desviats, igual que els del senyor Sala i Martín però en la direcció oposada, jo veig que la població mundial ha augmentat i que mirant els números generals no considero que hagi disminuït ni gens ni massa la gent vivint en la pobresa extrema. Però és que els números es llegeixen com ve de gust llegir-los, és la gràcia i la desgràcia que tenen, permeten justificar-ho gairebé tot, de debò.
Per sort, fa quatre dies vaig sentir al telenotícies, que gairebé mai parla d’aquests temes, que si, que semblava que la gent vivint en pobresa extrema havia disminuït lleugerament (i va sorprendre’m, val a dir-ho), però que, contràriament, la fam havia augmentat, els conflictes també i la distància entre rics i pobres era cada vegada major. I per mi, això sí que és estructural, propi del sistema. Per tant, potser és que l’ajuda si que funciona una mica i allò que no va bé és la resta.
Per acabar-ho d’arrodonir (i de contradir-se) afegeix que ell ha creat una ONG (no en penso dir el nom) i, per no caure al parany de la corrupció dels governs (intervencionistes, no oblidem aquest matís), ha decidit que el millor col•lectiu per donar-li el diner de les donacions són els missioners europeus. Entre vosaltres i jo, heu sentit mai cap escàndol de l’esglèsia? Els missioners, saben exactament què volen els africans? Sabem perquè han anat cap allà?
Al final, i em sap greu perquè el senyor en sap d’escriure (o potser és que té bons assessors), però he acabat amb la sensació de que simplifica en excés i que fa la pinta de ser un fatxenda de la més gran categoria.
Potser ara entenc la posició dels liberals quan algun dels que en diuen roig, globòfob o anticapitalista (radical, no oblideu el radical) els parla de planificació, decreixement, coherència amb el medi ambient i , sobretot, més estat i menys lliure capital. Els ha de fer mal a les orelles, igual que a mi em grinyolava gairebé cada frase d’aquest recull d’articles de la Vanguardia (quin diari si no?).
A mi m’havien dit que el diner no dona la felicitat (afegint el: però ajuda, si), pot ser que tothom s’equivoqui?