Objectius clars

La parella, una dona de rínxols enrossits, ulls d’ametlla i llavis pintats d’un roig intens i un home amb prominents entrades, cabell de fals negre despentinat i amb un bigoti visiblement arreglat, entrà al local. La tènue llum il•luminava les parets granes aprofitant raconets i cantonades, donant-li un ambient càlid i agradable. Sonava música jazz d’acompanyament i se sentien esquitxos de converses dels clients al passar prop seu.
La dona, que duia un ajustat vestit negre que li afavoria les corbes i exagerava el pitram, amb clara intenció de desconcentrar, s’apropà a la barra. Es dirigí directament cap una altra parella ben abillada, ella amb un conjunt de pantalons i jaqueta fosc amb camisa turquesa i ell amb un ben trobat vestit blau fosc a ratlles que li destacava el cabell blanc cuidat amb passió. Semblaven observar, curiosos, el moviment de la clientela, amb ulls expectants de mussol.
- Perdonin... Alba i Joan?
- Si! – es tombà el Joan, mostrant una lluent i blanquíssima dentadura, gest practicat a força de mirall – nosaltres mateixos.
- Jo em dic Sònia i aquest bon home de darrere meu és l’Arnau
El Joan prengué la iniciativa – Els fa seure? Allà al fons hi ha una taula buida.
- Ah, seure... – deixà caure l’Arnau, igual feren els seus ulls - seiem primer, va.
Una histèrica però curta rialla de l’Alba fou la resposta al comentari. El Juan li prengué la mà, obrint-se camí cap a la taula. S’assegueren als còmodes sofàs vermells del voltant de la taula.
- I doncs? Què us sembla l’indret? – Digué per trencar el gel el Joan.
- La veritat és que no és la primera vegada que hi venim, ja sap...– Somrigué l’Arnau mentre la Sònia el perforava amb una mirada fulminant.
- Hihihi, jo... bé, nosaltres... potser si. No n’havíem de menester...
- És acollidor, la veritat sigui dita, la música no està massa alta, es pot parlar tranquil•lament i les taules estan prou separades per no anar sentint les converses dels veïns que t’obliguen a alçar la veu – intervingué la Sònia, movent les mans suaument damunt la taula.
- Voleu un beure? A mi m’aniria molt bé refrescar la gola – Anuncià el Joan
- Un beure? – Mirà el rellotge l’Arnau amb caire nerviós – Encara tenim temps. Alçà el braç impacient mentre feia petar els dits per cridar l’atenció del cambrer. Un silenci incòmode els abraçà durant els segons que necessità el jove per apropar-s’hi.
- Una copa de vi blanc podria ser? – el cambrer assentí amb el cap
- Una altra per mi – afegí la l’Alba.
- Jo, com sempre Manel, gràcies. – Digué la Sònia
- Doncs posa’m un whisky aigualit amb gel a mi, nen.
Quan el Manel s’esmunyí entre les taules amb la comanda, el Joan preguntà:
- I doncs? A què us dediqueu vosaltres?
- Jo sóc arquitecte – respongué veloç la Sònia, dissimulant l’esbufec impacient de l’Arnau – treballo a casa, majoritàriament, pel meu compte. Tot i els temps que corren, encara em va prou bé.
- Jo tinc una botiga pròpia.
- Ah! Molt bé, emprenedors!
- Dos collons! Supervivents! - afegí l’Arnau esclatant de riure i contagiant l’Alba.
Arribaren les begudes. Es proposà un brindis pel futur proper. L’Arnau s’acabà el whisky d’un sol glop i picà amb el got contra la taula, la resta amb prou feines les havien tastat.
- Com... us veu animar a...? Ja m’enteneu.
- Doncs com tothom, aquestes coses van així, una mica per l’atzar, comentaris d’amics, fins i tot hi ha casos de consells de psicòlegs o metges. – Deia amb veu melosa la Sònia mentre jugava, deliberadament, a resseguir la copa amb els dits, captant l’atenció del Joan.
- Hi hi hi, si oi? Nosaltres, bé...– i veient com l’Arnau es mirava els gels del got buit, afegí - Vols un altre whisky?
- Jo allò que vull és que anem per feina! Que demà n’hi ha que matinem! I aquí no veníem a explicar tonteries i malgastar els diners, sinó a fer un intercanvi de parelles!