Més enllà del temps

M'ha espantat molt aquella gent barbuda i pudent que venia del mar sobre unes grans fustes amb forma de nou gegant. El pare diu que les nous es belluguen gràcies al vent que recullen amb unes estovalles molt lletges i brutes, que despengen d'uns escuradents enormes. Jo no m'ho acabava de creure fins que me n'ha fabricat una de petita. Però la nou xocava constantment amb el voral de la riereta, embarrancava i l'havia d'anar posant al centre una altra vegada. El pare diu que la nou dels barbuts duu una aleta de peix a sota que l'ajuda a guiar-se. Com que abans m'he equivocat al no creure-me'l aquest cop m'he intentat imaginar un peix, també gegant, amb la nou al damunt i m'ha fet por pensar que el peix volgués submergir-se per menjar una alga del fons marí. He preguntat al pare si la gent que ha sortit de la nou sabia nedar però d'això ell no en tenia ni idea, m'ha dit.
Ahir, al sopar comunitari, vaig sentir que l'avi Roc deia que cada vegada venia més gent de fora i era més i més complicat fer-los marxar. De veure gent com els barbuts, mal educats i ases, li vaig dir al pare que no tenia ganes de marxar mai d’aquí. Es va posar molt content, diu que encara no puc entendre la raó de la seva alegria.
Vam veure apropar-se les nous des de la torre de guaita, que tenim amagada entre les roques nevades de la muntanya i es va enunciar que havíem de tornar a representar l’obra. Quan els barbuts van baixar de la nou, amb unes robes mig estripades i xopes, ja estàvem a la ciutat destruïda del costat del mar: jo; l'oncle fermí que va coix i és molt prim; l'Helena, que des de fa setmanes està malalta i gairebé no té forces i la Georgina, una altra nena una mica més gran que jo. Els avis diuen que hem de fer llàstima per no alimentar la seva fam d'usura i així marxin. La majoria es queden al poble, darrere les muntanyes, on tot és verd i hi ha bestiar.
Els avis expliquen cada vespre alguna història de com i quan la nostra comunitat va arribar aquí i he sentit ja tres vegades, si mal no recordo, que quan nosaltres anàvem cap al nord tothom viatjava cap a l'equador, que no sé què és però si tothom hi anava devia ser bonic. Diuen que ho fèiem per escapar-nos de les multituds, no podíem, ni podem (repeteixen sempre) fiar-nos de la gent avar per joies, que confia amb la tecnologia i creu amb un futur prometedor. Volien amagar-se on no hi hagués ningú. Els besavis, que fugien pacientment, havien arreplegat uns llibres de les bibliotèques que parlaven de gent antiga que vivia tranquil•la i d'acord amb els diferents entorns del planeta. Expliquen que d'aquests llibres han après a fer una comunitat no violenta i ben entesa. Si volem sobreviure ens hem de mantenir aïllats, és la frase que habitualment se sent a la comunitat.
Quan els barbuts s'han trobat amb nosaltres en un carreró entre les cases enrunades, estàvem coent unes males herbes de gust amarg amb uns talls de carn molt mal esmicolats dins una gran olla abonyegada. Ens han mirat amb uns ulls il•luminats que ha esborrat les arrugues dels rostres ronyosos i els ha fet una mica amables. Però la cara els ha tornat a ser aspre quan l'oncle els ha explicat, mig amb senyes mig parlant un idioma que tampoc és tan distant al nostre, que avui tenien sort perquè hi havia carn. Era mentida, mengem carn sovint. Els ha dit que hi havia de tot dins l'olla excepte ronyó, fetge i pàncrees, que l'avi sempre deia que estava malalt d'això. Jo sabia que l'avi estava al poble tan eixerit, així que no sé perquè va dir que ens menjàvem l’avi, però els homes van dir que no en volien i es van separar una mica de nosaltres. L'oncle es fa el geperut i posa un ulls molt oberts i nerviosos quan venen visitants. Parla com un foll, repetint paraules i preguntant tonteries de si encara hi ha cotxes a la ciutat, si encara manen les pistoles i les peles (no se que són, però sempre ho pregunta) o si ja han, els de l'altre cantó del mar, après a comportar-se com persones.
La gent barbuda, sense fer massa cas de l'oncle ha preguntat si hi havia res de valor a la ciutat. L'Helena, amb un fil de veu i asseguda a la cadira ha remugat que el valor, de no veure'l, ja no saben què és. Els homes s'han enfadat. He pensat que no volien creure's que després de tants dies de viatge no hi hagués res allà. Jo també m'enfado quan no trobo quelcom que busco. Amb una brusquedat sobtada han tirat l'olla per terra cridant que érem uns bàrbars i uns desequilibrats. Han despullat l'oncle mentre preguntaven si estàvem segurs que no teníem res. Un home s'ha apropat a mi i jo m'he espantat quan m'ha agafat pel coll i m'ha arrambat a la paret, sense tocar de peus a terra. Han despullat també l'Helena, que plorava. Quin desastre de dona! Ha remugat un que duia la camisa mig oberta i ensenyava un tors esgarrapat. Finalment, amenaçant l'oncle i l'Helena amb un martell gegant i un ganivet llarg d'un parell de metres s'han abraonat sobre la Georgina que no ha parat de cridar.
Després ens han deixat a tots tirats per terra i mentre jo i l'Helena ens apropàvem a veure com estava la Georgina, l'oncle els cridava enfollit que semblava mentida que no haguessin après res després de tant de temps i desastres! Que quan aprendran que l'acumulació és un engany maligne, que l'avarícia no duu a la felicitat, que el capitalisme va morir fa temps però encara no n'han construït el taüt, i moltes coses més que jo no entenia.
La nou s'ha perdut a l'horitzó al final de la tarda.
Aquest vespre s'ha plorat molt al poble. Avui hem conegut la violència.
Quan m'ha tocat parlar a mi, he dit: Tot ho tenen gran aquesta gent, les nous, les estovalles, el ganivet de tallar pernil, el martell, el cabell... Tot menys el cor i el seny.