Hulla

Comissari, la mare bevia massa d'ençà de la tràgica mort d’en Germà sota les flames. El pare, cansat d'intentar raonar debades amb l'alcoholisme, ja sap que havia optat per omplir-se el pap de somnífers abans que la mare arribés, els vespres, del bar. La ingesta continuada d'aquests fàrmacs l'havia anat deixant cada cop més aïllat de la realitat i no s’adonava de res. Em tocava a mi bregar amb els folls soliloquis vespertins d'aquella dona que res deixava entreveure de la jove optimista que em feu créixer.
Ahir a la nit, com sempre des que la Cristina em deixà i vaig decidir tornar a casa els pares, em tocà carregar amb aquella desfeta de cos que queia adormit al sofà del menjador. La calma inundava la casa quan apagava el televisor i s'esvaïen els crits dels tertulians. Els pares dormien junts encara, però lluny quedaren els petons d'abans d'aclucar els ulls, ja només intercanviaven gemecs. El pudor o l'educació, no sé quin dels dos pesa més (o si un és conseqüència de l’altre), m'impedia deixar la mare vestida al llit i seguia perdent el temps amb el lamentable ritual de posar-li el pijama, com si fos desvalguda, abans d'allitar-la.
Tot just li acabava de treure els pantalons quan es va sentir el so estrident del trencar d’un vidre. Vaig deixar la mare mig nua. El vent feia petar la finestra mal tancada acompassadament i vaig deduir, el primer error de la nit, que havia estat el causant de la trencadissa. No vaig entendre què feia hi una finestra oberta a ple hivern fins poc més tard, aleshores comissari, ho vaig atribuir als absurds comportaments de la mare. Tampoc vaig fer cas d’unes gotes fosques al terra que s'allunyaven de la finestra, darrerament havia descobert infinitat de tonalitats de begudes alcohòliques. Vaig tancar la finestra i vaig decidir deixar per més endavant la recollida dels vidres escampats i l’arranjament, provisional, el forat.
Tan bon punt li havia posat els pantalons de pijama i tret el jersei, tacat de vi barat, va sentir-se venir del traster el renou d'una maleta obrint-se. Sortia altra vegada de l'habitació deixant la mare amb una fila horrible: el tors nu i els sostenidors vells a mig treure. El traster està a l'altra punta de la casa i mentre hi feia cap m'envaïa una estranya sensació de neguit pujant per la boca de l’estómac. La porta estava oberta. Vaig encendre el llum per poder-m’hi veure. Una llambregada fou suficient per veure que l'estoig de l'escopeta de caça del pare, de quan encara sortia de casa amb humor suficient, quedava mal repenjat a la paret: obert i buit. Jo no els vaig matar, comissari.
El so d'unes passes corrien cap a l'habitació dels pares i jo, instintivament, vaig fer el mateix. Vaig arribar just a temps de veure com la porta de l’habitació es tancava amb un fort patac. Mogut per la inèrcia i la inconsciència (n’hi ha que en diuen valentia o heroisme) em vaig abraonar contra la fullola, que cedí al meu pes, anant per terra amb un important estrèpit.
Dins l’habitació tot era fosc. Als pocs segons, gràcies a la llum dels fanals que entrava per la finestra, vaig poder començar a entreveure ombres i siluetes. Dreta als peus del llit hi havia una figura remotament humana, sense cap cabell, negra tota ella. M’apuntava amb el fusell que agafava amb mans guerxes però expertes, li faltaven dos dits. Una forta olor de pell cremada envaí l’habitació. Aquells ulls, estranyament brillants i injectats de sang, m’estaven intentant dir alguna cosa. Encara no sabia què.
Però jo no els vaig matar, comissari.
Ens quedàrem uns minuts quiets en aquella posició, jo per terra i ell dominant totalment la situació. Mig plorós i atemorit, vaig preguntar-li qui era i què pretenia amb aquella escopeta. La respiració forçada i pesant era l’única resposta que rebia d’aquella monstruositat que tenia aquells ulls... aquells ulls clavats en mi. Aleshores es tombà i amb la sang més freda que la d’un mort, apuntà als pares i disparà un tret a cadascú. Al pare al cap, a la mare al pit. No li descriuré l’escena perquè ja la va veure, comissari, però ara ja sap que jo no vaig matar els pares.
M’havia quedat mut i immòbil i mentre em tornava a apuntar amb l’escopeta aquella bèstia es disposava a sortir. La llum del passadís em permeté veure’l amb més claredat, un cos negre com el carbó, calcinat, amb bocins de pell morta a mig caure per braços i cames d’on semblava que encara sortia fum i uns ulls... No em pensava que pogués ser, però d’aquella boca malgirbada en sortí una veu igualment deformada. Em digué que jo li havia pres la vida i ara ell feia el mateix amb mi. Em va llançar l’escopeta, no se ni com vaig entomar-la, i va arrencar a córrer abans que jo pogués reaccionar. Aleshores vaig saber què em deien aquells ulls, vaig recordar les pupil•les penetrants que m’havien acompanyat gairebé tota la vida.
Va ser mon germà qui matà els pares comissari. Va ser mon germà, que sobrevisqué a l’incendi del dia que el vaig enganxar al llit amb la meva dona.