La taronja blava

Havia pensat infinitat de vegades en la millor reacció en situacions com aquella, i aleshores em van venir al cap les tres-centes cinquanta mil idees per fer: insultar-lo amb la gràcia del més gran dels ignorants; cridar-li un “al lladre!”, que mai serveix per a res; arrencar a córrer per sobre les cadires i taules amb turistes sorpresos al més pur estil James Bond i emprendre una persecució de ben bé cinc minuts entre cotxes, botzines, autobusos i ensopegant amb alguna que altre bicicleta; posar-me a riure sorollosament amb la intenció de descol•locar-lo... Mentre al cap s’acumulaven totes les possibilitats impedint que una s’avancés a les altres, l’home s’allunyava. Finalment l’atzar facilità que tres neurones s’encadenessin i el missatge va arribar al cervell permetent tres accions coherents i consecutives: Em vaig aixecar, vaig alçar el braç amb la mà plana i, amb un to de veu que distava molt de la virilitat necessària per, com a mínim, intimidar, vaig poder articular un “Eh!” que esgarrapà, estrident, l’aire.
El resultat va ser tot el contrari d’allò que un espera. En comptes de captar l’atenció del gamarús que corria taules enllà, vaig aconseguir que tots els ulls es clavessin en mi, amb la qual cosa, encara li posava les coses més fàcils al lladre, doncs ningú es fixava en ell. Davant d’aquest panorama i la cada cop més aclaparadora sensació d’impotència vaig optar per canviar d’estratègia:
- Que duus la bossa oberta! – vaig cridar, ara amb més contundència, notant com les mirades dels ciutadans seguien la direcció del meu braç, encara estirat, buscant aquell pobre infeliç que tenia la bossa oberta. I en part era cert que la duia oberta, feia temps que havia d’arreglar la cremallera de la butxaca petita de la motxilla, però sabent-ho, no l’omplia mai de res gaire valuós. On guardava les coses era a la butxaca gran, que tancava perfectament. De totes maneres, vaig aprofitar per exagerar encara una mica més la situació afegint un – Vigila no se’t caiguin els meus tresors! – remarcant fort el pronom “meus” - I no perdis la taronja blava, que està maleïda! – vaig acabar dient.
Va ser amb aquest final que els ulls de la gent es posaren grossos i rodons. El silenci fou total durant un parell de segons, fins i tot les gavines semblaven concentrades amb allò que estava succeint sota el seu vol erràtic. Només les passes apressades del lladre se sentien repicar constants fins que tombà la cantonada i desaparegué de la vista dels curiosos. Fou aleshores quan un parell o tres d’homes, amb la paraula “tresor” tan marcada al front que gairebé podia llegir-se, emprengueren la persecució del desconegut.
La veritat era que a la bossa hi dúiem poca cosa, de fet, res d’important: Un pareo de quatre duros que havíem usat per no omplir-nos el cul de sorra; dos llibres que no glorificaré i que haver-los perdut de vista no significava cap drama; el diari, que ja havíem fullejat i que quedaria per fregar els vidres o ens l’oblidaríem expressament en qualsevol seient del metro per ser aprofitat; i unes ulleres de sol que, per deixadesa, feien veure el món esquerdat. Sabedors que poc podríem fer per recuperar-ho, vam tornar a seure a taula resignats. Encara quedaven patates i olives per endrapar.
Abans de poder punxar la primera forquillada s’apropà tímidament un marrec més aviat grasset, de cabells rossos i galtes rodones. Preocupat perquè ens volgués fotre el menjar el vaig observar amb cara de: I tu què vols ara? Però, com m’acostuma a passar amb els prejudicis, em vaig tornar a equivocar. Lluny de la golafreria, el vailet volia saber-ne més. Sorprès per la pregunta, poc em pensava que les absurditats que acabava de dir poguessin haver estat cregudes per algú, em caigué l’oliva que estava a punt d’endrapar-me. Veloç, un gos atent i mal pentinat se la cruspí a l’instant. Una oliva menys.
I així va ser com vaig començar a explicar una de les històries més incongruents que mai he explicat. Poc després de començar la narració els pares van ajuntar una taula, amb el nostre consentiment, i es van apuntar a escoltar-me. La curiositat, mala cosa diuen alguns, va fer que al voltant nostre s’anés afegint gent. I les preguntes que m’anaven fent m’inspiraven per seguir construint viatges impossibles, descobriments de castells atrotinats que amagaven tota mena de misterioses garlandes i com, finalment, va arribar a les meves mans la taronja blava.
Com que la majoria eren estrangers van malentendre el crit i en comptes de maleïda van pensar-se que era màgica. No vaig tenir cap inconvenient en donar-los allò que volien sentir i vaig canviar les propietats d’aquell fruit fictici, que va acabar convertint-se en el timó de la sort de qui el posseïa.
En acabat, després de ben bé dues hores, una cinquantena d’oients aplaudiren satisfets la sessió de fantasia que els havia regalat. Poc a poc, es van anar dispersant fins que al final tornàvem a estar sols a la taula. Ens disposàvem a pagar religiosament quan l’amo del bar, amb una cara de desbordant satisfacció, sortí i ens ho impedí. Davant la nostra incredulitat i insistència feu un gest de cap convidant-nos a mirar les taules. Totes tenien la superfície totalment coberta de copes, ampolles i plats amuntegats. Ens convidà a anar-hi la setmana següent. Allò que començà essent una invitació puntual s’anà repetint cada cop amb més freqüència fins convertir-se, amb el temps, en el meu mode de vida. Canvia l’escenari, canvia el públic, canvien les històries, però roman el gust per tornar-hi l’endemà.
I aquí estic una altra tarda, davant vostre preparat per una nova sessió, eternament agraït a aquell lladregot poc experimentat: la meva taronja blava.