Primer exercici del curs: inici d'un conte

Ens llevàrem més aviat tard, el gust del darrer dia de festes nadalenques. Aquell any, les vacances s’havien allargat un xic per baixes laborals i per faltes de contracte, així que tampoc podríem dir-ne vacances en el sentit més estricte, però van fer el fet. Per celebrar-ho, vaig baixar a buscar un bon pa cruixent i un parell de dònuts, que per fer més festiu, vaig passar per la planxa cremant-ne el sucre.
Vam voler aprofitar el Sol agradable d’aquells poc habituals dies d’hivern anant a la platja i, havent esmorzat, férem cap al metro. Durant el trajecte ens omplírem d’aquella estranya sensació de goig de saber-nos diferents per no estar treballant un dia laborable, tot veient la gent moure’s apressada al nostre voltant.
Descendírem a la Barceloneta i caminàrem pel passeig fins davant d’una de les omnipresents demostracions del poder del capital que té la ciutat: l’hotel Vela. Anàvem parlant de què fer per canviar les nostres vides i no sentir-nos esclaus del monòton treball diari. Tornant, ens ajaguérem a la sorra a llegir una estona mentre el Sol, la manta dels pobres, ens escalfava i acoloria les pàl•lides galtes.
Així se’ns escapà el matí i quan decidírem alçar-nos ja eren quarts de tres. Per matar la gana ens asseguérem a una de les terrasses d’un bar de primera línia de mar, i vam demanar unes braves, olives i cervesa fresca. Concentrats en el menjar, no ens adonàrem com la motxilla se separava de nosaltres. Poc més tard la vam veure saltant a l’esquena d’un home de marcades expressions que corria allunyant-se.



Continua a: La taronja blava...