Dotze anys no són res

Pròxima estació: Drassanes.

Està tan nerviós que gairebé ja ni li queden ungles sobre els dits. Duu esperant aquest dia des que la setmana passada va animar-se a trucar-la en un moment d’inusual valentia. Si, un parell de cerveses amb el Manel, explicant-li com n’era de guapa aquella noia, van facilitar el procés mecànic: Buscar l’agenda, despenjar el telèfon, esperar el to, prémer els botons i quedar-se mut quan aquella veu, un punt estrident però incomparablement atractiva pels seus timpans poc avesats a la melangia, va respondre amb un hola desganat. Quequejant i repetint cada síl·laba com a mínim un parell de cops, va aconseguir transmetre el missatge: Quedem als jardinets de Gràcia dimarts de Sant Jordi i aprofitem per veure una mica la festa rambla avall?

Pròxima estació: Liceu.

Assegut al metro es mira les espatlles, se les espolsa, no vol cap imperfecció. Aprofita també per estirar-se la camisa, no fos cas que cap arruga quedés marcada i, amb les cames estirades, es frega també el sobre de les sabates amb el darrere dels pantalons, per enllustrar-les una mica més i perquè no pot estar-se quiet. Es treu el telèfon i mira l’hora. Va bé, encara falten vint minuts i, si no hi ha cap contratemps, hi hauria d’arribar en poc més de deu. No vol arribar més tard que ella, i menys a la primera cita, que ja li diu sa mare que la primera cita és important. És el primer cop d’ull, diu, aquell que marca la diferència.

Pròxima estació: Catalunya.

I clar, s’ha pres tres cafès, no fos cas que esperant l’enganxés badallant i adéu-siau el primer cop d’ull. S’ho imagina i veu com un vidre es trenca davant seu, deixant el terra ple de bocins d’una realitat imperfecte. Però ara amb tanta cafeïna i l’afegit dels nervis que duu de sèrie, no hi ha manera d’estar quiet. A més, tan moure’s i l’escalfor sobrevinguda als passadissos i vagons, l’estan fent suar.  Té por que la colònia decideixi que estava millor dins el pot que a les aixelles i marxi cames ajudeu-me. Amb un mocador, la mare li ha dit també que el mocador fa senyor, s’eixuga el front dues o tres vegades seguides. En acabat, mira el tros de tela a veure si ha quedat brut, però no: Encara bo, pensa i el torna a guardar a la butxaca. Se sent una mica incòmode, no fa per ell vestir amb pantalons de pinces, camisa i sabates de mudar. Però, la mare insistia, quasi més emocionada que ell: Encara que la roba fos del pare i li anés potser massa gran, millor valia fer bona fila que semblar un pidolaire. Per més que ell digués que quan la va conèixer, a la festa de l’Albert, no hi anava pas de ben vestit i que tampoc li va fer cap mala cara, la mare persistia en que allò va ser una trobada casual i això és la primera cita, que no té res a veure una cosa amb l’altra. I clar, com que tampoc està avesat a anar així, al damunt té la pressió de no fer-la malbé, i es posa més neguitós. Es mira la butxaca de la camisa per assegurar-se que no li ha caigut la rosa. En constatar que encara hi és un petit relaxament facial sembla estendre’s al voltant dels ulls.

Bip, bip, bip.

El senyal sonor de l’imminent tancament de portes fa que la jove que llegia el llibre al meu costat (jo aprofitava per fer el mateix per sobre l’espatlla) el tanqui de cop i, d’un bot, surti del metro just a temps. Em quedo sense saber com serà el rencontre però, com el protagonista, tot hi fer poc més de dotze anys d’aquell primer dia, jo segueixo expectant: Avui és Sant Jordi i espero, nerviós com un nen el dia de la mona, que li agradi la rosa i el relat que li he preparat.