La (des)gràcia del mar (I)

El plor desmesurat de l’Elvira, com el del guix al rascar amb la pissarra, estripa l’aire de la platja de la Barceloneta. El petit vaixell de paper, fet amb la pàgina dels anuncis d’un diari gratuït, no ha aguantat l’envestida de les onades i s’ha desfet en poc més d’un minut. El somni de veure’l allunyar-se fins caure per l’horitzó es veu estroncat per una realitat que no deixa fruir la imaginació més enllà de les lleis de la física. La mare intenta animar-la, dissimulant el riure inevitable de pensar com reaccionaran les germanes quan demà els ho explicarà, però el desconsol d’una innocència arrabassada es veu palès galtes avall en forma de brillants llàgrimes on, si un s’hi fixa bé, es poden veure reflectides les restes del naufragi i la figura d’un senyor, a la vora de la platja, que remena les pedres que el mar escup damunt la sorra.

El Josep sap que no són iguals les petites escultures que es troben aquí de les que hi ha a l’Estartit o Torredembarra. Per això baixa com a mínim un cop per setmana a furgar entre el rocam buscant aquells pedaços que ompliran l’esperit de calma. Li falten unes poques cloïsses per acabar d’estucar els pilars de l’entrada de casa, el repte que ha heretat de la mort de l’Aina sota aquelles aigües. Es convenç de pensar que és ella, que amb paciència des de les profunditats, li talla i treballa les pedres que després va arreplegant. Així, l’amor omple la casa de decorats impossibles: bombetes colgades de trossos d’ampolles de vidre de colors arrodonits per la paciència del temps, que fan una llum tènue i alegre, quadres fets amb restes de rajoles acaronades per la remor de les onades i una infinitat de jardinets japonesos de fina sorra i rasclets fets a mà.

L’Albert també remena entre les pedres, però ell en cerca de planes, perfectes. El pare, que l’acompanya, o potser és a l’inrevés, que no fa tant que es va separar de la Lluïsa i es troba massa sol, l’ajuda i li n’atansa alguna de tant en tant. La Lluïsa... la darrera vegada que la va veure va ser quan es va acomiadar d’ells dos des de la coberta del gros ferri. Feia un adéu amb el braç tan enèrgic que no va saber identificar si era d’alegria o de trista passió pel petit que deixava a terra. En tot cas, ell li tornava l’adéu ple de llàstima i carregat d’irresponsabilitat per anar-se’n amb aquell altre. Mira papa! El crit el torna al costat del fill just per veure com en llança una cap el mar amb més fúria que destresa i no aconsegueix que reboti ni tan sols una vegada. Aleshores es gira picant de peus i alçant les mans amb els dits ben estirats, que després encongeix en un puny fermament tancat, engabiant la ràbia de no poder superar el Jaume, un any més gran que ell i que diu que pot fer-les rebotar quatre cops. El pare, per enèsima vegada, li explica el procediment. El braç no ha de passar per dalt del cap, ha d’anar de costat i al final, el canell ha de fer voltar la pedra. Així, veus? I una pedra salta deixant un seguit d’anelles que s’eixamplen com els lligams que està teixint dia rere dia amb l’Albert, fins que topa amb les roques de l’espigó.

El sec so desperta la Margarita del seu embadaliment. Avui tampoc veu Mallorca des d’aquí. Diuen que si és prou clar, es pot veure des del peu del Tibidabo. No la veu, i en realitat, ja li està bé. Ja fa tres anys que acompanya el pare, els diumenges, a pescar des de la punta de l’espigó. Amb el temps ha anat acostumant-se als finíssims esquitxos de les ones al petar, fent força escuma i enrenou, contra els blocs de formigó desendreçats, talment com si els haguessin deixat allà de qualsevol manera perquè no sabien on desar-los. Amb sort potser encara trauran tres o quatre peixos per menjar-se al vespre. L’acompanya per un estrany sentiment d’obligació moral, ara que ja no ho fa el Miquel, qui el tornava sempre a casa abans d’endinsar-se amb la colorada barca de fusta a pescar calamars al capvespre. Fins aquell dia que, al matí, l’habitació estava buida. La Margarita no vol creure’s l’informe policial que diu que va embarcar en un vaixell cap a Mallorca on viu en un pis amb una altra dona. Ella prefereix pensar que va ser una sirena qui se’l va endur contra la seva voluntat i espera que un dia, l’ham que enfonsa a l’aigua salada enfilant suculents maduixes en comptes de cucs, la faci sortir per donar-li’n algunes explicacions. S’aferra a la idea sorgida de la portada del diari, ben desada a la carpeta dels tresors, que va llegir al matí següent: Es troben fragments d’una barca escampats pels penya-segats del Garraf.

L’Ibrahim, que està refent l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia, també guarda aquell retall del diari. És el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva entrada al país.