Andamios

Després d’unes quantes bastides, estructures creades per aguantar uns records d’exiliat polític, i poder fer la transició cap al nou i re-conegut país que va haver d’abandonar. Després de veure les dificultats d’un temps mal (o mig) cicatritzat, de com allò que creu s’ha mig florit però segueix latent, empobrit però viu i sobretot, poruc. Després de veure com els amics han canviat més de pressa d’allò que es pensava, o li sembla perquè no n’ha pogut veure la transició sinó l’abans i el després de la presó.  Després d’anar veient com s’allarguen les arrels, com allò que semblava cruixir per tot arreu comença a prendre força. Després d’uns mesos de la tornada, el perill de la inconsciència sumat a la injustícia de l’infortuni, omplen les darreres pàgines d’un profund estrenyiment de cor que, recobert amb el cotó fluix de l’amistat, han aconseguit que se m’assequi la gola, se’m faci un nus al coll i, perquè no dir-ho, se m’humitegin els ulls. La meravella de la ficció que esperes no tingui res a veure amb la realitat, però que en el cas afirmatiu, t’apropa a qui ja ha marxat.

Vaig descobrir el Mario Benedetti amb una petita novel·la sense pretensions: La borra del café. Després vaig llegir-me’n alguns reculls de poemes i em va fascinar la facilitat d’escriure sobre els fets comuns. I ara, l’he vist més afí que mai, donant lliçons al to de la quotidianitat. M’ha sorprès sense sorprendre’m, perquè m’agrada trobar-li, per fi, aquest cantó que ja m’imaginava.