L'assalt del banc

Anava despistat per una conversa dactilar a la pantalla del telèfon baixant per la Rambla de Catalunya quan una veu femenina s’interposà als meus passos insegurs.

- Hola, que tens un momentet?

Al no tenir cap excusa fefaent i que aquestes feines d’assalt al vianant desprevingut em sembla que han d’estar farcides d’una consecució de “no” frustrants, vaig decidir desar el mòbil a la butxaca i escoltar allò que aquella mossa volia (o més aviat havia d’) explicar-me.

- Tu has tingut el carnet jove oi? – vaig fer que si amb el cap – i recordes que tenies uns quants descomptes en botigues i altres regals oi? – Vaig tornar a fer que si, aquest cop amb murmuri de “h” entrellaçades però sense badar boca. Ella m’observa amb determinació, té els ulls grossos massa pintats d’un color carn brillant que obra i tanca de pressa, fruit d’una impaciència o un estrany neguit. Somriu, els llavis també els té ben definits per un fals roig intens, tornà a la càrrega. – En tens més de 26 oi? Jo estic aquí per oferir-te els avantatges d’una nova targeta – vaig alçar el cap i vaig veure una estrella blava amb un parell de punts groc i vermell que sembla que deixi enrere , com els desnonats, vaig pensar – No – va dir – no és d’aquest banc, és de “xxx”- (No penso fer-ne propaganda jo ara). Vaig assentir com dient: d’acord, continua – Doncs aquesta targeta et permet fer compres a les botigues i et torna un percentatge. Tu saps que a les botigues, pagant amb targeta, els bancs li cobren una comissió al botiguer no? I sabràs també que tu pagues el mateix tan si ho fas amb targeta com si no. Doncs aquest banc et torna part de la comissió. A més a més, en algunes botigues et fan descomptes de fins al 15%. Tu, en tot cas, no t’has de preocupar de res, em dones les dades i t’arribarà a casa la targeta desactivada. Si t’animes l’actives i llestos i si finalment te’n desdius, doncs la pots fer servir de posa-vasos o d’allò que més et plagui. Què? Si? Va, que et recullo les dades, on vius?

La vaig aturar quan ja estava obrint la carpeta per treure els papers, fins aleshores havia estat com una metralladora verbal.

- Perdona si et freno eh?

-Ui, si, tranquil, és que és el primer dia. – Vaig entendre aleshores la frenètica intermitència de les parpelles i la velocitat de la llengua impetuosa. – Què vols saber?

- Un parell de cosetes només: Què en treu el banc i s’hi hauria d’obrir un compte.

- Cert, ja m’ho ha preguntat més d’una persona. El banc aquí està poc instaurat i vol fer-se un lloc, això és una promoció per tenir més presència. I no, no cal obrir cap compte, la vinculem a la que tinguis actualment en el teu banc.

- Bé, gràcies, en tot cas la meva resposta no canviarà, saps, jo no crec en els bancs. Per començar, ells no volen perdre diners i per tant, si diuen que  em “fan” descomptes i no em cobren comissions, t’asseguro que ho aconseguiran per altres cantons que em desagraden més, com ara invertint en indústria militar (té mira, et dono 3 cèntims per compra però a canvi participaré en la fabricació d’armes per destruir vides humanes, si?), o invertint en dipòsits alimentaris, que és quasi pitjor que amb les armes. – Les parpelles van parar, però seguia el somriure perpetu - A més, l’aparició de les targetes, lluny de ser cap “favor” ha estat un sobrecost per tots nosaltres. No veig perquè el botiguer ha de veure’s perjudicat per la nostra mandra de pagar amb monedes i allò que ha acabat fent és, com és lògic, traslladar-nos el cost de les comissions al preu del producte, per tant, els bancs (i aquest també) lluny de fer-me cap favor, m’han dificultat l’accés als aliments i productes bàsics (o no tan basics). Personalment, preferiria que, en comptes de tornar-me els diners, directament no li cobressin res al botiguer. Per aquest motiu intento sempre pagar en metàl·lic.

- Ah.

- Em sap greu no poder-te ajudar, però la proposta que em fas no m’interessa. Com no m’interessen massa els bancs. Per això m’agrada llegir-hi anuncis de l’estil: préstecs sense interès!

- D’acord, que vagi bé i que tinguis sort – diu, amablement. Em va semblar veure-hi amb un toc de curiositat, sense gens de malícia.

- Gràcies, en realitat estic content així.

Vaig seguir camí avall. No havia fet dues passes que ja la sentia assetjant un nou vianant amb la mateixa empenta que m’havia demostrat inicialment.

Han estat paraules relliscant sobre el paraigües del conformisme? Duia la noia un impermeable que la protegia de la realitat del sistema? Em sembla una llàstima que totes les feines valguin, o més aviat, que prevalguin als escrúpols. O de fet, potser no són les feines, sinó els salaris. En tot cas, allà al fons, estic content d’haver intentat posar una pedra a la sabata. Encara que sigui minúscula, encara que no la noti ningú.