- Com se suposa que puc trobar un paio que
no recordo com és! A part dels pantalons vermells llampants com els mànecs de
les tisores infantils que no sé perquè tinc grabats a la memòria i d’aquells
cabells ingovernables et juro que no sé dir-te res més d’ell! Tia, és que ens
vam fotre una òstia que flipes! Jo feia tard i anava mig corrent, de sobte me’l
vaig trobar al damunt. Va ser tan ridícul... els dos per terra i tota la gent
al costat mirant-nos. Em vaig posar super nerviosa, ja saps que em moro de
vergonya quan faig el “primo”, i clar, em vaig aixecar volant, no volia seguir
sent el centre d’atenció, i li vaig clavar una “bulla” que al·lucines. Em
sembla que fins i tot vaig insultar-lo. Joder tia, ara com se suposa que
l’hauré de mirar quan me’l trobi? Que li diré: Tu ets aquell imècil de la
cantonada? Si home, el papanates que es va quedar allà mirant com un
estaquirot! No tia, no li puc dir això, evidentment que no, sóc bèstia, però no
tant. Vaig passar-me la nit d’ahir pensant com entrar-li si mai se’m fotia a
tir. Però sé per l’experiència adquirida després d’anys esperant que et tiri la
canya el guapo de la classe que, per més que planifiquis, quan arriba el dia,
el guaperes et diu hola, o qualsevol altra cosa, i et quedes amb un cara de fleuma
impressionant o respons qualsevol “pavada” i quedes com el cul. Així que crec
que no prepararé més respostes. O si, jo què sé! Al final això anirà segons el
meu estat d’humor. Jo tampoc sé si es farà el longuis. Saps, potser diu que
res, que ell no ha perdut les putes boles de petanca i que no va caure mai a
terra de forma patètica. Perquè jo no sé si a ell també li va sortir un morat
com a mi. Te l’he ensenyat? No? Mira! Queda fatal aquí a la cama. No podré dur
els sorts ni les minifaldilles fins que no marxi i, tan gran com és, haurà
passat l’estiu i fotrà un fred que flipes per ensenyar cuixa. “Joder”! Maleït
nano. I a saber, potser és d’aquells tios freakis fastigosos que fan
col·leccions de coses que troben, que hi ha penya molt rara! I si ho subasta?
Val que no hi haiva res de valor, vull
dir, de valor per algú que no sap la història d’allò que hi havia a la maleta.
Ja saps Eli, que t’encapritxes de petites coses que per a tu valen molt. No sé,
l’entrada del cine del Juampe, per exemple. Si la d’aquell dia que em va
convidar a veure “la boda del meu millor amic”, una cursilada, si, però el tiu
s’ho va currar. Jo li havia dit, sense fer-li massa cas un dia, que volia
anar-la a veure i va i apareix una tarda amb les entrades a la mà. Era molt
mono. Durant la peli no parava de posar la mà al meu genoll i l’acariciava amb
un dit. Casi m’irrita la pell! Jo el deixava fer, mentre no anés més enllà,
perquè tampoc volia muntar un número i perquè a mi la peli em va encantar i el
prota estava que t’hi cagues, estava boníssim. En algun moment em vaig girar i
el Juampe feia una cara de gripau aburrit que em va fer pixar de riure. Tia,
Elisenda, perquè em mires així!
- Perquè m’expliques tot això Elsa?
- Joder tia! No m’escoltes o què? T’estic
dient que per mi era important allò que tenia a la maleta dels collons!- Va fer
l’Elsa alçant la veu amb un punt d’estridència que s’aproximava alarmantment al
xiscle.
- Va nena! A altres potser si, però a mi no
em vens aquesta moto, que de lluny veig que està espatllada i li falten la
meitat de peces! Que et conec des de fa temps. Tu mai has fet servir la maleta si no és per “mangar”. Allà hi he vist
de tot: Dònuts, vestits, tangues moníssims, mitges sexis i un munt de
quincalla, però mai l’has fet servir per anar al cine, no fotis!- L’Elsa es va
quedar glaçada, els ulls oberts, sense tancar les pestanyes, i la mandivula
absolutament desencaixada de manera que la barbeta quasi li arribava al terra.
– Va digues, què hi diues a la maleta?
El silenci va ser majúscul, com a les
millors pel·lícules de suspens on tots saben què passarà però no passa res i el
nerviosisme s’extén fora de la pantalla. Semblava que fins i tot els ocells i
vehicles haguessin decidit aturar el temps, com esperant sentir, clar i català,
la resposta. En veure que no hi havia reacció, l’Elisenda va insisitir
- Va tia! No em siguis la política de torn i
digues la veritat. Et prometo silenci si hi ha irregularitats – va dir sense
poder amagar el somriure – com al parlament, paraula de diputada. Hahahaha. Va,
què hi duies a la maleta? Què vas birlar?
- Ets una cabrona. – L’Elsa es donava per
perduda – Vaig fer el cop de la meva
vida i aquell crio té el premi gros. Vaig robar a una joieria.
- Què dius! – va posar-se les mans a la
boca, com per evitar que sortíssin paraules inoportunes en excés- Joies de
veritat? Quin valor?
- No sé... no era una merda de joieria,
estava guai. Potser uns quants milers d’euros...- va respondre l’Elsa afluixant
el to de veu a mesura que acabava la frase.
- “Toma!” I el tiu dius que juga a la
petanca?
- Dic jo... Sinó perquè diantre tenia
aquelles boles, no?
- Doncs ja tens un nou “hobbie”: et faràs jugadora de petanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada