Aquestes cèlebres paraules

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.