Caminava distreta, totalment absorta amb els aparadors que li anaven passant pel davant a cada pas. La boca amb l’obertura inconscient, ni molt ni poc. El ritme el marcava l’àvia que l’empenyia i la guiava.
Les veia venir des de lluny i creia que tenia prou espai per l’esquerra, entre elles i la paret, per passar-hi bé. Just abans del creuament, la petita allarga la mà i estira, algun absurd detall l’haurà captivada i vol atansar-s’hi.
Per no fer-les anar per terra, la gran i la petita, vaig haver de fer una cabriola de les més lluïdes. Els estranys i espasmòdics moviments junt amb el sord so dels peus tocant a terra van activar l’àvia que sento com diu:
- Marta – allargant la a, signe inequívoc del desesper - vigila, que no veus què fas?
Vaig estar a punt de dir-li que no és preocupés ara, tenia tota la vida per endavant per fer-ho i amb assumptes potser fins i tot més superflus. Ara li tocava descobrir el món i créixer-hi. Però no, vaig seguir caminant, ni tan sols em vaig girar, participant així de la incomunicació típica i trista de la metròpolis.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada