Si poguessis pujar dalt, al terrat de casa, veuries un món enllà d’aquestes parets. Sabries que els crits que sents cada matí, Nútria, surten de diminutes boques de les criatures de la guarderia que tenim a sota. Si els teus ulls veiessin com un parell juguen a disparar-se amb pistoles invisibles; com un s’aprofita de ser més gran i pren allò que tenien els mes menuts; com dos ploren rius de pena perquè un tercer no els deixa beure l’aigua, salvadora i transparent, de la fonteta del pati; com uns mostren, pomposos i orgullosos, les darreres joguines, grogues, blaves, malves, que els pares els han comprat a aquells que no s’ho poden permetre, aleshores entendries perquè de gran som com som.Si quan el sol, ataronjat i enrogit de vergonya, s’amaga per no veure més el desastre que il•lumina i la fosca cau damunt els homes, poguessis estar al sostre que ens protegeix, Nútria, veuries com les estrelles, en comptes d’omplir la vacuïtat del cel nocturn amb infinits punts de llum i esperança, sembla que hagin caigut i estiguin engabiades dins les cases de les persones que les malgasten i omplen de tristor. Tan sols la lluna, solitària plata, pot mantenir-se allà damunt dels nostres caps, ensenyant-los el camí de tornada i, de moment, no es dona per vençuda. Aleshores entendries, perquè tu si que ets llesta no com nosaltres, com és que el món s’està morint i no ens en volem adonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada