Le Souhait (Quarta i última part)

Un cop dins, sense donar-li ni temps de reaccionar es tragué, com la serp quan muda de pell, l’estreta samarreta. L’home es posà les mans sobre els ulls, que gairebé surten disparats de les seves òrbites. L’encant d’aquella nereida no el deixava marxar. Ni tan sols volgué evitar com els cinc tentacles dels palmells s’acostaven, poc a poc i sense impediments, cap aquelles voluptuositats que, descarades, es desprenien la pols de la inconsciència. Quan la prengué, ella li donà l’esquena per poder veure l’escena a través dels miralls, multiplicadors de sensualitat.
S’apropà contra l’’home i notà la vigorositat punyent barallant-se amb totes les teles. Suaument, ella duia el tempo, li apartà les mans que la prenien i es descordà els sostenidors (ell no hauria pogut, els tremolors li ho hagueren impedit). Com quan s’obre el teló aparegueren els pits en escena. I es repetí l’espectacle de les fregues. L’excitació es percebia per tots els racons. Els massatges es succeïen mentre ell intentava explicar-li, embarbussant-se, que ni tan grans ni tan ferms. Amb un d’acord i un espera aquí s’esmunyí rere les cortines, encarregades de guardar el frenesí. Quan reaparegué guaità com gotes de suor queien del front del seu postres. Gràcil com un capgròs en un bassal s’entortolligà al seu voltant li comentà que els que s’acabava de posar, com a mostra, serien perfectes. Ell feu que no amb el cap.
Amb una seguretat impensable fins al moment en aquella mosca, la prengué de la cintura, se l’apropà. L’espetec del desencaix fou el tret de sortida per a un cúmul de reprimits desitjos que, per fi, veien l’oportunitat de ser els protagonistes d’un món que havien tingut llargament vedat. Aprofitaren els escassos tres quarts d’hora per treure tot el suc a aquell cubicle d’un metre quadrat. Les cortines ballaven al compàs de la dansa acrobàtica de fruites nedant amb xocolata, insinuant els pudors més salvatges i retenint la llum que aquella fogositat desprenia dins el provador.
Els últims acords d’aquell triomf natural foren seguits d’un atac sobtat de moral venjativa. Les robes trobaren veloces les seves cuixes, natges, melics i espatlles. S’amagaren les vergonyes visibles i es feren palpables les etèries. Fora d’aquell indret màgic la descoordinació i maldestre tracte dels desconeguts tornà a caure com plom sobre la relació. S’acomiadaren estranys, sense la complicitat de la que havien estat partícips. Havien perdut la sintonia.
Quan es trobà sola, una controvèrsia de tranquil•litat i neguit envaí la Marianne. Com la nena trapella quan se’n surt, se sentia un punt orgullosa d’haver seduït aquell home, però no tenia clar si ho explicaria mai a les amigues, ni a les més íntimes.
A l’altre cantó dels vidres, imperceptiblement entelats, el senyor enfilava de pressa carrer amunt. Una cinquantena de metres enllà s’aturà davant un nou aparador uns instants amb posat dubtós. S’endinsà a la tenda acompanyat d’un so estrident que l’anunciava. Damunt hi penjava un elegant rètol:

Llenceria fina “Le Souhait”.