Somnis entre boires

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.