La fugida

Sabia que el llac no queia lluny, si s’afanyava potser hi trobaria refugi a temps. Si decidia no moure’s i quedar-se totalment quieta, muda i aguantant la respiració potser la sort l’acompanyaria i passarien de llarg. L’espetec proper pel trencament de dues branques, de fa temps caigudes en terra, sota els peus dels seus perseguidors feren saltar-li totes les alarmes internes. La por inundà els pulmons, s’instal•là al cervell i ennuvolà la raó. L’instint actuà, les cames reaccionaren autònomes i proveïdes d’una energia desconeguda començaren la correguda. El desesperat moviment anava de la mà de la despreocupació d’on posava peus i mans. La fressa del fullam i el sotabosc indicaven la seva presència i localització. Seguir endavant era, ara si, l’única alternativa.
De sobte un raig de sol l’enlluernà, havia deixat enrere el bosc, havia arribat a la gran rasa de grava. Sempre li havien dit els ancians de no creuar-la mai, que tants hi havien perdut la vida i que a l’altre cantó només hi havia perills i malastrugança, eren presa fàcil dels tirans. Ho havia fet duta per la curiositat i per absurdes juguesques i ara en patia les conseqüències. Creuar aquells tres o quatre metres que feia el camí de carro que comunicava cal Perer amb la carretera nacional i la civilització se li feu una eternitat. Un cop a l’altre cantó s’atreví a guaitar furtivament darrere seu i entre la malesa entrellucà els malvats rostres. Braços s’aixecaren i l’assenyalaren, sentí els crits com trons furiosos. Saltà el marge de la carretera i prosseguí la fugida. Percebia l’amenaça cada cop més propera, l’estaven encalçant, però el llac també era allà mateix, darrere el turó. No volia tombar-se de nou, un segon podria ser necessari. La pujada fou dura, i desesperançadora. Les fulles patinaven avall i tenia la sensació de no avançar gens. Sentia l’alè calent del perill al clatell. Sense ni mirar on queia feu l’últim salt des del capdamunt i, de l’aire estant, sentí l’estrèpit del gegantí cos caient al sobre el munt, justa abans que l’aigua li tapés les orelles. Quasi l’atrapen. S’havia salvat.
Va endinsar-se ben dins les profunditats i, protegida per les algues es veié amb esma per mirar amunt. Tres cares de galtes rosades i llavis grossos sortiren per sobre el la penya. Obrien i tancaven la boca però ella, d’allà estant, ja no en sentia res. Amb uns bastons remenaren l’aigua durant alguns minuts de suplici. S’aferrà fort al les plantes properes no separant-se de terra. Aviat se’n cansaren i marxaren entre renecs i imprecacions.
Passat un temps prudencial s’atreví a treure el cap.
- Croac – Avisà, i per tot el bassal sentí la resposta calorosa de familiars i amics
- Croac, croac, croac.