Policia i conducció exemplar

Per partida doble aquest estiu, i la segona, a més, amb emoció i intriga!

Conduint per carreteres secundàries és prou freqüent sentir la presència, vista pel retrovisor, d’un vehicle impacient que s’apropa més d’allò que correspondria, que intenta avançar-te quan és impossible i que, quan ho fa, és a amb tot fervor del seu motor.

La primera vegada estava circulant per un seguit de corbes revirades que van durar més de quinze minuts i on el perseguidor, per posar-li un nom qualsevol, anava excitant-se una mica més a cada tomb. Ho notava pel nerviosisme de les frenades i per la proximitat cada cop més alarmant al meu darrere. La carretereta s’acabava en un desviament dins d’un poblet de costa. Prenc el trencall i ell, darrere meu, fa el mateix. Sense esperar més d’uns pocs segons, aprofita que la seva acceleració és prou més capaç que la del petit vehicle de lloguer que manejava per avançar-me ferotge dins d’un ambient clarament urbà. Sobrepassà tot límit de velocitat en la maniobra i gairebé vaig poder veure com, al passar-me, s’esmerava en mirar-me malament, com esbroncant-me.

No havia acabat d’incorporar-se al carril que veig, uns metres més endavant, un home amb armilla reflectant que es col·locà al mig de la calçada i allargà el braç tot indicant que s’ha d’aturar. Vaig veure els llums dels frens il·luminar-se amb el vermell d’atenció i com, ara mansament, es desviava cap al voral, a retre comptes a la policia. No vaig poder evitar, al passar tranquil·lament, pensar en la ràbia que devia sentir aquell individu. Amb tot, tornava a estar davant.

El segon cop va ser a les llargues rectes que uneixen Cervera i Balaguer. Carreteres que, amb els seus canvis de rasant i la monotonia del paisatge, inciten a anar de pressa. Per aquells capritxos de la vida, aquella tarda d’estiu no vaig sentir l’impuls de córrer, és més, sabent que la carretera passa a través d’un bon tou de pobles, amb el perill que representa i les múltiples senyalitzacions d’accidents mortals de vianants, anava amb la consciència de ser prudent, potser més del compte. En un moment determinat i poc rellevant, m’avançà un cotxe gris que vaig perdre de vista al cap d’uns minuts. Vaig pensar, no sé perquè, que ell sabria què feia.

Així que, quan a l’entrada del següent poble el vaig veure aturat, també amb un agent al costat em va sortir un petit somriure per la comissura dels llavis. Somriure que va desaparèixer gairebé a l’instant quan un altre agent em fa senyals per tal que m’aturés jo també.

Un cop parat, se m’apropà, vaig baixar la finestra i m’indicà que si m’havia adonat que anava massa ràpid, que havia fet saltar el dispositiu radar a 113km/h. Li vaig dir que m’estranyava molt perquè havia estat fixant-m’hi bé, però que si ell ho deia seria que era cert. La Laia em va passar la documentació que demanava el guàrdia. Estava més nerviós del que correspondria. Em sentia bategar el cor, em tremolaven imperceptiblement les mans i tenia la veu trencada. L’agent em va dir que si no hi estava d’acord podia reclamar i, en atansar-li els papers, va marxar cap al cotxe patrulla a comprovar les dades i seguir amb les diligències i procediments habituals de tals situacions.

Al cap de poc, massa poc, va tornar amb tot el feix de papers tancat dins la carpeteta on els acostumo a dur i va dir:

- No caldrà que faci res. El meu company ha dit que no es tracta d’aquest vehicle, aquell era blanc però la matrícula començava amb els mateixos números que la vostra. Sentim haver-lo importunat. Quan estigui a punt l’incorporo a la via i podrà continuar.

Vam desar els papers a la guantera, on sempre estan. Vaig arrancar i, al seu avís, vaig tornar a la carretera.

És de les poques vegades que m’he sentit a gust complint les normes.