Pluja d'esdeveniments

Amics... Avui volia parlar de l’habilitat dels nens i els seus reflexos quan són menuts menuts, però els esdeveniments recents m’han fet canviar el pla. I passaré a una entrada molt menys elaborada, molt més d’així tal com raja, com una font d’on brollen les sensacions, perquè ara com ara és allò que em domina.
Primer informar que abans d’ahir ja vem decidir, amb la Laia, canviar-nos de pis i hem de començar la mudança ja mateix.
Estava fa vint minuts preparant un llarg missatge a Pa’i Puku, ( recordeu què és no? ) per dir-los que la web que els preparàvem ja està gairebé llesta (ja us la passaré quan estigui llesta del tot, no us embaleu ). Quan de cop i volta cataclac em truquen d’una empresa on ahir vaig anar a fer l’entrevista de feina dient-me que me la donen! (humilment haig de dir que em semblava que havia anat bé, però m’havien dit que en una setmana i mitja o dues em dirien alguna cosa, i només ha passat un dia, un!!)
Uf, saps, portes esperant que t’ho diguin per deixar d’estar “ociós” (ho poso entre cometes perquè tampoc és que em rasqui les boles, no. Que escric aquí quasi cada dia, segueixo un curs d’ESF, etc., o sigui, coses que em venen de gust) i quan t’arriba la trucada i confirmació t’esgarrifes, no pots més que quedar-te mig cagat i pensar, i tot allò que volia fer?
Però és que a més, és d’aquelles situacions que et veies a venir. Igual que quan a la Laia la van trucar de 3 llocs al mateix temps per una feina i es va estressar amb la decisió. Doncs en el meu cas, quan vem decidir que aquest era el pis que ens agradava, després de dues setmanes de cerques, i que hi anàvem a viure em vaig veure al damunt que també tindria feina en breu i així ha estat. He passat de no tenir cap responsabilitat, CAP (lliure, a casa els pares, sense feina, tranquilíssim), més enllà de la cerca de feina, a haver de pagar un lloguer, tenir uns horaris establerts (hahaha, establerts per l’hora d’entrada!!), un curs a seguir. Però bé, amb il•lusió nanos, amb il•lusió.
Mira, un dia volia també escriure una entrada de les sensacions d’un aturat en potència en època de crisi i ja no podré. Ara vindrà la prova de foc, podré mantenir aquest ritme d’escriure a diari amb feina i tot?

Segur que es nota que estic nerviós, i és que ho estic, és una estranya sensació, de gràcia i de pesantor, de ganes i de no saber si has triat bé, potser havies d’esperar. De satisfacció personal per haver-te’n sortit en èpoques dolentes, però al mateix temps de dubte total. Mira, per sort és un contracte de 6 mesos, que si no m’agrada... saps què no? Ho saps? Doncs això, perquè ho estic dient bastant últimament:

“Allò més important de la meva vida sóc jo”