Sensibilització

Ja les tinc! Ara ja puc dir-vos què vaig fer dilluns passat en aquella escola de Sant Andreu de la Barca. Mireu, quan un torna d’un llarg viatge per Sudamèrica, ho fa canviat. N’hi ha que necessiten més temps i n’hi ha que menys (per canviar) però sense ni adonar-te’n, et vas transformant, perquè és que quasi no te n’adones sobre el terreny.
Vas perdent la inactivitat que et caracteritzava anteriorment, quan mirar el televisor era relativament normal, ara em costa trobar moments i si ho faig, és per a programes ben específics.
Però el canvi més fort està més endins, més al fons. És com una espècie d’incomprensió. T’esforces a entendre com hem arribat a ser una societat com la que som. I no dic que sigui dolenta, no. Aquí jo hi estic molt segur, pots viatjar més que tranquil, endinsar-te en el barris anomenats “perillosos” i no et passarà gairebé mai res. És més aviat com si haguéssim perdut el saber valorar i al mateix temps no és així. Però deixeu-me explicar allò d’ahir, perquè si continuo divagant no ho faré mai.

Doncs vaig anar a l’escola que comentava a fer una xerrada als nens de primer curs sobre Pa’i Puku, l’internat al Paraguay. Per ensenyar-los com vivien, què menjaven, com col•laboraven en totes i cadascuna de les tasques a realitzar, com obeïen dòcilment i amb quina alegria feien les coses. 600 nens i només vaig sentir plors un parell de cops en tres mesos, i per patacades memorables o per culpa d’injeccions. Abans d’ahir, però, amb només tres hores (i de classe) en vaig sentir ja un, se li havia caigut el colacao al terra...
La veritat és que va ser maquíssim, l’atenció que paraven aquests nanos va ser molt gratificant. Era com descobrir un món per ells, i a mi m’omplia d’esperances.
Però clar, quan només tens sis anys i només has pogut veure el teu voltant, si algú et diu que els nens d’allà (d’aquell lloc que t’estan ensenyat amb fotografies, que viuen en cases de fusta de palmera tots junts, dormint amb mosquiteres, entre taràntules, serps i cocodrils, dutxant-se amb l’aigua marró dels estanys, sense saber més fruites que el pomelo i bevent res més que aigua), s’han de fabricar les seves joguines perquè no les poden comprar, que es fan baldufes amb taps d’ampolla i puntes de bolígraf acabats, o bales amb sorra i aigua i assecades al sol, t’entren tot de dubtes.
- I els Reis Mags no els duen res?
Què li respons per no trencar-li la il•lusió encara, que és molt jove i això dels reis és molt maco. No li pots dir que són els pares. Tampoc li pots dir que mira, que els reis són molt mags però que els pobres no els interessen, regalen joguines als nens afortunats que igualment les podrien tenir. Que la màgia és pels rics? Vaig dir que pel Paraguay no passaven. Quan els hi preguntin als pares perquè no ho fan, estic segur que els diran que si que hi van, que són màgics i arriben a tot arreu. Contradiccions. Aquesta bombolla on viuen els nens, no és res més que una bombolla més fràgil que dins la que estem vivint els adults europeus, no ho oblidem. A ells un dia se’ls trenca. I ploren, perquè és sempre dur quan t’adones dels enganys. La nostra, poc a poc va fent esquerdes, per on de tant en tant hi passa algú i veu les altres realitats (i no les notícies de la tele on es veuen negres o indis o d’altres pobres desnutrits, però que majoritàriament no ens afecta com hauria). Quan aquest agosarat algú torna, intenta eixamplar aquestes esquerdes, perquè d’altres vulguin i puguin sortir, perquè no tots hem de ser tan desgraciats ni tots hem de tenir-ho tot. Això és la sensibilització i això vaig anar a fer amb els més menuts de l’escola.
Va ser meravellós.