Podria ser qualsevol dia (II)

Després de trobar una taula desocupada decideix seure-hi tot deixant-hi la bossa de xarol negre brillant i resplendent. Es veu de lluny que està ben absorta en les seves cabòries. Amb el dit juga a resseguir i petjar els ventalls que deixa entreveure el relleu de la taula metàl•lica, tant característica de les terrasses dels bars autèntics de Barcelona, quan no són aquelles vermelles d’una fosca beguda gasificada o de la cervesa més venuda de la comarca.
De nou, un factor extern la treu del seu embadaliment, ara ha estat el cambrer, sempre atent a nous clients, però no sempre a gust, per demanar-li què li podia oferir. Ella reflexiona uns instants, un te o un cafè potser l’exciten i la faran posar nerviosa, pregunta per tant si una infusió podria ser. La resposta es un gest afirmatiu amb el cap de part del jove cambrer, segurament la seva primera feina per aconseguir alguns cuartos de més per als seus vicis, que sembla tenir, en presència de les rastes, la primor i grogor dels dits i un lleuger pudent sentor a tabac que bé podria ser degut a l’infestat interior del local. Es prendrà una menta. El cambrer, diligent, anota la comanda i desapareix. Ella aprofita per observar on ha anat a seure. Els plàtans de l’ajuntament a cada cantonada de la terrassa i un seguit de plantes, mig arbusts mig enredaderes, en tests de ceràmica lligats per una llarga cadena cromada, delimiten el recinte que conté les quatre taules posades gairebé aleatòriament amb les seves corresponents 4 cadires, també metàl•liques fetes de tubs, l’esquelet, i de travessers ratllats. Dues estan ocupades, la més propera per un parell de turistes suposadament britànics, a jutjar pel color cremat de la pell, les amples galtes i els pantalons massa curts, i l’altra per tres joves que prenen una cervesa gelada d’etiqueta verd fosc.
S’apropa la bossa i en remena l’interior buscant amb la mà, que no amb la vista. N’extreu una carpeta d’aquestes translúcides i després d’estirar les dues gomes elàstiques cap als costats l’obre i agafa l’únic full que conté. Per la fotografia del seu rostre que es troba a la part superior dreta i pel tipus d’escrit més o menys esquemàtic es pot afirmar, sense gaire marge d’error que es tracta d’un Currículum Vitae. Se l’observa talment com si no fos seu, amb deteniment, estudiant-se’l, movent els llavis a mesura que va passant les línies de lectura i fent alguna ganyota que costa distingir si és de dubte o de convicció. De tant en tant fa que si amb el cap. El deixa damunt la taula i tanca els ulls memoritzant i pensant preguntes i respostes que podrien produir-se d’aquí a uns pocs minuts.
Torna el jove cambrer rasta amb una tassa plena d’aigua calenta i un sobret amb la infusió. Fa un moviment circular amb els braços quan s’acosta intentant deposar-ho sense molestar massa. No ho aconsegueix. La senyora de les faldilles arracona la bossa, aixeca el full, no fos cas que és mullés ara, i belluga el tors cap al cantó oposat del cambrer permetent-li una millor gestió. El noi somriu a mode de disculpa que és acceptada amb un altre somriure de complicitat. Quan de nou es troba sola mira amb certa desil•lusió la bosseta que conté les herbes. Sempre que en demana espera, quasi mai és complaguda, que sigui feta per les pròpies fulles de les plantes de menta fresca, com ho preparava la seva àvia.
Mira de nou el rellotge i guarda el full dins la carpeta i aquesta dins la bossa, fent el camí invers de fa cinc minuts, i se la posa sobre les cames creuades. Suca el sobret dins la tassa. Després d’esperar uns minuts veient com el verd va tenyint i mesclant-se amb l’aigua fent formes sinuoses i més ràpidament si apreta amb la cullereta, en fa un glop. Fa cara de fàstic, no ha recordat d’afegir-hi el sucre. Amb raó se n‘ha oblidat! No hi ha els sobrets habituals al platet ni tampoc una sucrera a la taula.
Torna a mirar-se el canell buscant el rellotge, sabent que no haurà canviat massa, i torna a remenar la bossa d’on n’extreu un moneder. Deixa un parell de monedes damunt la taula i s’aixeca deixant tota la menta.
Camina amb art de nou fins a la porta del 125 i truca el timbre, potser ja és l’hora concertada, potser ha cregut propi arribar deu minuts abans, qüestió d’imatge. Un so elèctric sona des del pany i ella empeny obrint-la i desapareix dins l’ombra del replà.