El marino que perdió la Grácia del mar

Hi ha llibres que es llegeixen lentament i n’hi ha d’altres que més aviat al contrari, volant. Aquest n’és un d’ells. Accepto que no és molt llarg, però quan jo llegeixo quasi dues-centes pàgines en tres dies, doncs home, tinc la sensació que m’ha enganxat.
L’autor és Yukio Mishima, que segons m’han informat va ser gai i va fer-se l’harakiri al mig d’una de les places principals de tokio, és a dir, ja de per si un personatge especial. (Ara em vindrà algú dient que ni era gai ni va morir en una plaça fent-se l’harakiri, que el va atropellar un cotxe o qualsevol tonteria, mentrestant, deixeu-me tenir aquesta idea de mort honorable que tant persegueix en els seu text).
De la novel•la “El marino que perdió la Gracia del mar” no puc fer-vos-en un resum, perquè de fet no hi passen moltes accions i perquè a més de seguida us desgraciaria la seva lectura, si mai el llegiu. Estudia com reaccionen una mare viuda (i jove) i el seu fill quan a les seves vides apareix un mariner. I no puc dir més.
Bé, si que puc, però ja no de resum, sinó més aviat de sensacions, de què m’ha aportat. Des que l’he acabat que em miro amb ulls crítics els comportaments de pares (mares també, ostres, que ja hem arribat a convertir pares només en gènere masculí) amb els fills, els tracten com criatures. I encara que ho siguin, molts cops no cal! Segur que molts nanos estan constantment posant a prova als adults, “si poso aquesta cara què fa?”, “ diré aquesta barbaritat a veure si em castiga?” Potser no és realista en el llibre, però fa plantejar-se una mica aquestes interaccions, perquè tots hem estat nens i tots ens hem aprofitat d’haver-ho estat, no podeu dir que no.
L’altre part important que conté el llibre és la desbordant història d’amor. Molt bonica, així la descriuria, bonica. No preciosa, gentil, suau... no, bonica, així tal qual, bonica, com de conte, bonica. Te l’explica partint dels pensaments dels dos enamorats, de què hagués hagut de fer i no va fer i què si va fer i no hauria hagut. De com de destraler s’havia comportat i quina vergonya i de l’altre costat com li agradava aquella ingenuïtat i bestialitat inherent. Em va donar la sensació que mai havia llegit una narració d’amor així tan realment tendra, i potser és cosa de les descripcions, que pel fet (atribueixo jo) de ser d’una altra cultura tan diferent són com màgiques, estranyes, surrealistes i al mateix temps igualment comprensibles. Que l’aigua enfosqueixi les pedres és habitual, però no m’ho havien escrit mai.

Aquest doncs, també el recomanaria, sense cap mena de dubte i per bé que pot semblar molt cursi us asseguro que no ho és... jo tendeixo més a creure en una crua realitat brutal.