Podria ser qualsevol dia (I)

Aquest conte va ser el primer de tots els que he escrit, moments de nostàlgia.
És estrany què recordes quan ets lluny, què et porta a casa de nou.
Ha estat escrit tal com raja, sense fil conductor.

S’atura davant la porta, al número 125. Amb un moviment inquiet s’aixeca la màniga de la jaqueta d’un color entre grisós i blau que fa joc amb la faldilla, d’aquelles amb forma com de gerra invertida, i es mira l’hora al rellotge platejat. Aixeca el cap per verificar el número.
S’espera, es tomba d’esquena a l’entrada de l’edifici i sembla fixar la mirada sobre el taxista que està aturat al semàfor vermell de la cantonada. Ell se n’adona i es passa les mans pels cabells, llardosos de tot un dia de treball i després se les contempla. Decideix tornar-li la mirada tot exhibint-li el seu millor somriure, aquell que tantes vegades ha practicat davant el mirall de casa, que per cert ha de canviar, ja fa massa temps que hi ha unes taques negres i la seva dona no s’està de recordar-li-ho cada mes.
Llàstima, com tantes altres vegades, la senyora de les faldilles fins a mitja cama no s’ha adonat dels seus gests, clars signes de crida d’atenció, resulta que està perduda, absorta, en els seus pensaments i per sort ( o per desgràcia ), els ulls semblaven dirigir-se en la seva direcció. Ara que s’hi fixa amb deteniment, el taxista veu clarament que, de fet, l’estan travessant, és talment com si pogués veure’n el darrere. En realitat ella no està captant res amb aquests òrgans, la ment fa cas nul a les informacions que aquests envien. El taxista instintivament gira el cap com prolongant l’esguard de la senyora de les faldilles i veu, a l’aparador d’una botiga de bombons i xocolates de l’altre cantó del carrer, dues d’aquelles fonts amb forma de tres bolets un sobre l’altre, dels quals raja aquest líquid viscós. En una xocolata amb llet, més marró clar ( no em feu fer comparacions desagradables ), i en l’altra, sense llet, i amb un percentatge més alt de cacau, molt fosca. Sempre ha tingut la temptació de clavar el dit a la líquida cortina, cascada entre els pisos de la font, i després llepar-lo amb delit.
El so d’un clàxon el treu de l’embadaliment i posa la primera per inèrcia. Efectivament el semàfor ha canviat de color, potser ja fa estona, o potser és un d’aquests conductors impacients que tenen la mà més ràpida que la raó. L’estrèpit de la botzina també ha fet tornar en si a la senyora de la faldilla que fa tres passes en direcció al cafè del costat.
No havia d’haver-se posat aquests talons tan fins, però és que queden molt bé amb el vestit i amb les mitges triades a consciència. Si t’hi fixes bé es percep una espècie de sanefa que dissortadament no serà apreciada per la persona per qui han estat escollides. Ell és miop, petit ( o gran ) defecte que tenen els ulls de no pas poques persones i que s’intenten corregir amb ulleres o llentilles, que per cert, no duu. És curiós com aquest, tant comú error fisiològic, sembli només afectar els països anomenats més desenvolupats, busca negrets o sud-americans amb ulleres! Ell és el responsable de recursos humans encarregat de buscar el perfil adient per a una vacant, baixa per maternitat, en una petita empresa dedicada a qualsevol cosa ( doncs ara no vindria al cas entrar en aquests detalls que no afecten al fil conductor del relat ), per la qual la senyora de les mitges ensanefades està postulant-se com a candidata. Però per molt bé que combinin els talons fins de les sabates que calça, la fan caminar d’una manera tota estranya, com un titella. Ha d’anar sortejant les petites deformacions, trencaments i relleus de les rajoles de la vorera i quan no ho aconsegueix ha de fer una correcció ràpida de taló, turmells i genolls per tal de no anar per terra escandalosa i vergonyosament.