Societat de badocs

Un exemple clar de en què s’està convertint aquesta societat d’aturats (i no parlo laboralment, sinó d’estaquirots, d’incapaços de trobar solucions, a això em refereixo) va succeir-nos (a un amic meu i a mi) ahir al vespre.
Anàvem a ca un company de la universitat amb el cotxe i ja quasi havíem arribat, estàvem buscant aparcament, quan ens trobem un allarga cua de vehicles aturats al davant. Esperem en primera instància. Com que estem xerrant, passen alguns minuts tranquil•lament. Però ja després de sentir uns quants clàxons d’eixelebrats ens aixequem (té un descapotable) per sobre el sostre i atalaiem l’origen del problema. Un autobús no pot tombar en una petita plaça perquè hi ha un cotxe mal estacionat que li ho impedeix. La gent estava per allà, mirant-s’ho i queixant-se, sense fer més, com si sol marxés el problema, com si per més que remuguessis més ràpidament es dissoldria el col•lapse sense motiu.
Estranyats d’aquesta inoperància generalitzada sortim del cotxe i anem a fer pinya per intentar trobar una solució. Potser movent el cotxe entre uns quants? Suggerim. De gent no en faltava, n’hi havia una bona cua, i vem animar-ne uns quants. Una, dues, tres! El vem aconseguir desplaçar un pèl, però no prou, hi havia la vorera que no podíem superar i, per molts que fóssim, el cotxe era massa gran. Un VW Passat va poder amb nosaltres. Ho vem intentar de nou i aleshores va començar a sonar l’alarma. )Em pregunto, perquè vem haver de ser nosaltres qui proposés aquesta acció? encara que no hagués donat resultat va ser una opció. Preferim quedar-nos de braços plegats? És cert que, un cop un s'anima els altres s'hi apunten i és relativament fàcil moure les coses, però costa començar, costa). Alternatives? Fer la plaça girant a la inversa. Li ho comentem a conductor del bus, que nosaltres li tallem el trànsit i llestos. Nanai, que ell no podia fer infraccions, que aleshores li queia una bona esbroncada. Ho enteneu ? Jo si, però em costa molt, ens estem tornant imbècils o alguna cosa per l’estil? Ja a la desesperada va haver-hi una trucada en massa al cos de policia dient que allà s’estava formant un bon merder per una bajanada de tal magnitut, que la grua no arribava i no sé si podria fer-ho (tapàvem l’accés?). Potser va ser aquest el detonant.
Des de la terrassa de casa ma cosina, que estava a tres habitatges de l’incident i on havíem pujat veient la inactivitat general, ho espiàvem morint-nos de riure. No era per menys. Al final el bus va atrevir-se a fer la volta a la plaça en contra direcció, i l’embús es va desfer en 5 segons (vem haver de córrer com llebres fins al cotxe, per no ser nosaltre qui fes de tap aleshores). Potser li havien dit per ràdio, al conductor, que val, que li passarien per alt, però és que realment va ser impressionant que, d’una cosa tan absurda i que era tan fàcil de resoldre’s, es crees un enrenou tan enorme. A Buenos Aires, Rio de Janeiro, Asunción, La Paz... a qualsevol ciutat sud-americana, això no hagués passat, segur.
La culpa no és del conductor, ni de la gent en particular. La culpa és de la societat que estem creant, que ens creiem cada cop millor i que en el fons, ens està, poc a poc, tallant la iniciativa, prenent les llibertats i venent-nos el contrari.