Ahir va ser dur, una tronada de Granada amb cotxe. Llevant-nos a les 5 del matí i fent, gairebé d’una tirada, tot el retorn. Per bé que anàvem tornant-nos el conductor, no vaig poder aclucar els ulls i ara el cos m’està passant factura. Les ganes d’estirar-me de nou al llit i permetre que els llençols m’absorbeixin i m’endinsin dins el pou dels somnis de nou, són a cada minut més fortes. El saber que no tinc obligacions immediates, en el dia d’avui, ajuden a l’avançament implacable de la idea de prorrogar el descans una estona més. I és que el poder dormir després
de llevar-se i esmorzar, és dels plaers més extrems, no sé si ja ho havia dit, dels plaers més extrems. No estic parlant dels 5 minuts més que demana el cos a crits quan sona per primera vegada el despertador, no. Estic parlant de llevar-te moribund, esmorzar narcolèptic, i tornar, arrossegant-te al catre. És aleshores quan el són cavalca ferotge cap a tu i s’ho enduu tot, també les idees que hagis pogut tenir durant aquest espai de temps d’obscur desvetllament.Les idees, quan t’adorms, es transformen, es deformen. Passen de tenir sentit a no tenir-ne, vist des d’un punt de vista racional, però a mantenir la integritat en el paral•lel món dels somnis. Perquè no és estrany trobar-te gent sense cara, lleons a la ciutat, volar per escapar de qualsevol esdeveniment. Per poc que sigui, mentre no et llevis, tot pot seguir tenint una coherència. Per això ens costa tant explicar-los al matí, perquè la impossibilitat de comprendre, despert, les incongruències del son, fan que vagis perdent, a una velocitat de vertigen, els detalls que permetrien, ja no dic raonar, però si mantenir íntegre el seu argument, per utòpic que sigui. Com més els intentem comprendre i recordar, més fugen de nosaltres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada